04/10/2016

Pànic escènic

2 min

Sempre arriba. Per més que et semblés que faltava molt, acaba arribant. L’has preparat amb il·lusió, passió i constància, metòdicament. I allò que veies tan clar, a mesura que s’acosta, es va ennuvolant, i els dubtes creixen com cumulonimbus gegants d’una tarda d’agost. Sí, una competició esportiva, però no s’allunya tant del que podem sentir davant d’una feina o un projecte nous, d’una ponència... situacions que, encara que ens facin il·lusió, suposen un gran nivell d’exigència i ens generen incerteses.

Avui m’he clausurat; ahir, abans d’agafar la bicicleta, ja em prometia que no em mouria de casa. Per a un esportista de resistència, escarxofar-se al sofà un festiu és com per a un adolescent no sortir la nit de la revetlla de Sant Joan, però ho necessito! Em sento com si portés unes piles recarregables amb anys d’ús, aquelles que amb cada càrrega perden una mica de capacitat. Com si fos l’última setmana de juliol, amb molts temes per resoldre i un mes de vacances al davant. Els finals de temporada són difícils, la ment ens juga males passades i, sovint, el cansament psicològic és força més traïdor que el físic. Encara ahir em recordava que no fa tant amenaçava de fer una gran cursa. “Què ha canviat?”, em diu amb cara estranya.

He estat tota la setmana de mal humor, gairebé atemorida, arrossegant-me com una ànima en pena. Primer sense entendre què em passava, després planyent-me i, finalment, verbalitzant-ho. Les curses ens generen situacions d’estrès, sobretot aquelles que hem preparat a consciència, que sabem que les podem fer bé i volem que surtin rodones. Amb els anys, m’adono que la vida esportiva no és tan diferent del dia a dia; al final, són reptes, petits o grans, als quals ens enfrontem. Alguns surten bé, d’altres no tant, i no tenim cap altre remei que aixecar-nos de nou, reflexionar i seguir. L’experiència no sempre és garantia de control quan les emocions i la ment entren en joc. Et dóna pistes, tot i que a vegades s’interpreten massa tard.

Fins i tot en els esportistes d’elit -aquells dels quals els mitjans i les xarxes socials s’entossudeixen a mostrar una imatge d’èxit-, fins i tot rere els somriures, les felicitacions i les grandeses, hi ha molts instants d’inseguretat que cal entrenar i dominar. I tot i així arriba el dia, ens plantem a la línia de sortida, com tu el primer dia de feina davant de la porta d’un nou despatx, respectuosos i nerviosos, i just quan comencem a córrer ens adonem que hem tornat a ser víctimes d’un pànic escènic incontrolable i absurdament addictiu.

stats