LA SELECCIÓ CATALANA, CONTRA UNA PARET
Esports 28/12/2010

Pel camí més llarg

La lluita pel reconeixement oficial de les seleccions catalanes i de la de futbol en particular està aturada. Les opcions de Rosell i Laporta vestits de camuflatge dins la UEFA han fracassat i ara cal un nou impuls.

Albert Solé
3 min
UEFA, Lexpresident

BarcelonaEl camí per aconseguir el reconeixement oficial de la selecció catalana de futbol -és a dir, de la Federació Catalana de Futbol- és conegut i amb una autopista que t'hi porta directe. El problema és que, com totes les autopistes catalanes, tenen peatge, i si te'ls vols saltar, cal fer algunes giragonses. Un dels revolts previstos pels caps pensants del reconeixement de les federacions esportives era col·locar un cavall de Troia dins la UEFA. Una persona que s'anés guanyant la confiança dels dirigents de l'ens europeu, sobretot de Michel Platini, fins a convèncer-lo que el millor per a ells és que canviïn aquell punt dels seus estatuts en què diu que només admetran noves federacions que pertanyin a estats reconeguts per les Nacions Unides. Un cop canviat, la Federació Catalana, com a país esportiu -segons defineix el Tractat de Roma del 1957, encara vigent- tindria via lliure per ser reconeguda i competir oficialment. El pla del cavall de Troia, però, ha acabat fallant.

El primer candidat havia de ser Joan Laporta. L'expresident del Barça ja fa temps que sabia que l'etapa al Barça s'acabava el 2010, i des de la Plataforma Pro Seleccions Catalanes i els polítics que realment creuen en la lluita pel reconeixement, veien en ell una opció clara per fer el salt a la Federació Espanyola, i d'aquí a la UEFA. I un cop dins, la vehemència de Laporta hauria de fer la resta. Però l'expresident blaugrana va anar canviant els seus plans de futur i els va anar encaminant cap a la política catalana. Es pot dir que se n'ha sortit força bé, i potser per això ara els que pensaven en ell com una arma político-esportiva dins la UEFA, encara lamenten més el seu cop de volant.

La segona opció per fer de cavall de Troia era Sandro Rosell. Un parell d'anys abans de les eleccions, en plena precampanya, Rosell es va reunir amb alguns membres de la Plataforma i algun polític implicat, els quals li van oferir aquesta possibilitat, entrar sigil·losament a la UEFA i des de dins fer feina pel país . Rosell va acceptar, però un cop ha accedit al càrrec de president del Barça ja no sembla tan disposat per la causa, i a més, les relacions amb la Federació Espanyola són força dolentes -pel partit amistós a Mèxic l'11 d'agost i pel viatge a Pamplona- i ara sembla poc probable que Rosell pugui fer aquesta feina de formigueta, que era un pla a dos o tres anys vista, com a mínim. Ara tot està aturat, i a l'horitzó només hi ha una paret enorme.

Villar i Gibraltar

Tot just fa cinc anys que la UEFA, segons els seus estatuts, no accepta cap nova federació que no representi un estat. Fins llavors l'organisme europeu acceptava nous membres que representaven countries , un paraula anglesa que admet diverses interpretacions. Però arran de la petició de la Federació de Gibraltar d'entrar a a la UEFA, Ángel Maria Villar va pressionar l'organisme fins que va canviar aquest punt dels estatuts, i així també s'estalviava futurs maldecaps amb Catalunya. Una maniobra semblant a la que va fer Juan Antonio Samaranch en el seu moment quan va canviar el redactat dels estatuts del Comitè Olímpic Internacional per evitar que el Comitè Olímpic Català en pogués demanar l'ingrés. Tal com explica Sergi Blázquez, vicepresident de la Plataforma Pro Seleccions Catalanes, "és curiós que la UEFA i la FIFA siguin les federacions internacionals que més membres tenen que no representen a un estat", i afegeix: "Si volem ser reconeguts és millor tenir el vistiplau de l'Estat, però si no el tens també es pot aconseguir, encara que s'ha de ser molt hàbil, i no és fàcil".

Des de fa un temps que el camí del reconeixement de les seleccions s'ha tallat. Tot i que el poder en matèria esportiva els últims anys depenia d'ERC, malgrat un inici amb molta trempera, a poc a poc van anar perdent empenta. Des de la Plataforma confien que amb CiU es pugui reactivar el camí traçat els últims anys, encara que en la seva anterior etapa a la Generalitat, en una reunió amb Jordi Pujol i un jove Artur Mas, ja els van dir allò de l'"Ara no toca". Llavors era època de majoria absoluta d'Aznar, i ara els temps han canviat. O potser no tant.

La via de la política europea

Dos dels disputats catalans que hi ha al Parlament Europeu, Ramon Tremosa (CiU) i Raül Romeva (ICV), són molt favorables a les seleccions esportives catalanes, però treballant on treballen, són conscients de les dificultats. "A Catalunya hi ha una majoria social que dóna suport a les seleccions, però aquest és un tema que la Comissió Europea tracta igual que amb el reconeixement del català, «primer poseu-vos d'acord amb Espanya i després torneu a venir», se'n renten les mans; Europa sempre beneirà el que arreglem internament". Romeva és conscient que tot i ser un tema esportiu entre federacions, "tot és una qüestió de voluntat política, les federacions responen a interessos de país, i si n'hi ha un que s'hi oposa és complicat.

stats