07/10/2016

Ter Stegen i el ‘viererkette’

2 min

“A la segona part hem defensat tres o quatre metres massa enrere”, va lamentar Yann Sommer, el porter del Borussia Mönchengladbach, en un sorprenent castellà, després que el Barça capgirés el marcador favorable que els poltres s’havien guanyat amb una precisa interpretació del seu guió de partit. A l’atapeïda zona mixta del Borussia-Park, però, el meta suís no només analitzava en calent, vestit encara amb l’equipació violeta que havia lluït a la gespa, el matx que tot just havia perdut. El seu retret remetia a la disjuntiva que ha condicionat l’evolució de la tasca del porter, que encara es manifesta sovint ara i que és el fil conductor de The outsider, el rigorós assaig sobre la història del comportament entre els pals que va publicar fa uns anys Jonathan Wilson. D’una banda, el meta ancorat a la línia, allunyat del joc, concentrat a blocar o desviar rematades en base a l’agilitat, els reflexos o el posicionament, arquetip per a la llegenda de la solitud del porter tan ben aprofitada en la literatura futbolística; de l’altra, l’element proactiu, participatiu, últim defensa i primer atacant, un analista intel·ligent del joc que assumeix riscos, facilita que la línia defensiva actuï més avançada i contribueix a pressionar el rival. En resum, aïllament o integració.

Que sigui Sommer qui indueixi a aquesta reflexió no és gratuït, com tampoc ho és que fos el relleu de Marc-André ter Stegen. El Gladbach va ser un dels primers equips alemanys que va profanar el llegat de Franz Beckenbauer i va liquidar el lliure per jugar amb una defensa de quatre jugadors en línia, el viererkette, una disposició majoritària en altres països i avalada pel Milan d’Arrigo Sacchi o el Dinamo de Kíev de Valeri Lobanovski. El porter, així, deixava de comptar amb la protecció que li oferia l’àngel de la guarda dels marcadors.

A l’enyorat Bökelberg, el valent va ser Bernd Krauss i el símbol Michael Klinkert, el primer lliure a haver-se d’adaptar a la seva nova funció. Aquell conjunt va validar l’aposta guanyant la Copa del 1995, el primer trofeu en setze temporades. Però quan un parell d’anys més tard un jove Ralf Rangnick va reivindicar el viererkette, pissarra en mà, a l’espai esportiu de màxima audiència de la ZDF, encara el van prendre per il·luminat.

Ter Stegen és fill d’aquesta petita revolució, i la filosofia del Barcelona no admetria un estil diferent de porter. Sorprèn, fins i tot, que les bastonades a l’alemany convisquin amb una certa indulgència cap a Cillessen, més conservador en l’únic partit que se li ha vist de blaugrana. Amb Ter Stegen la norma és el risc, no l’error. El risc no el pren tothom: a l’error hi estem tots exposats. Tots.

stats