Aquest Barça genial, màgic, hiperbòlic, només és possible si el seu futbol té un punt de caos i es rebel·la contra tota lògica, contra tota acció que els llibres de tàctica proposin com a solució a determinades situacions del joc.
No té sentit fer-ho de cap altra manera. Els problemes sobre el terreny de joc, aquests futbolistes els volen resoldre d'una manera que no s'esperi ningú, que sorprengui.
Innovant amb el sistema
També Guardiola juga a això i ahir va voler innovar amb la disposició dels seus jugadors. Ho va fer només al primer temps apostant per un esquema tàctic estrany, defensant amb només dos homes, Piqué i Abidal, i carregant el mig del camp amb un quadrat de sis homes repartits en dues línies de tres que deixava l'atac en mans de dos jugadors, Villa i Pedro. El dibuix insinuava un 1-2-3-3-2, però va resultar impossible aturar la jugada per caçar el sistema exacte, perquè les permutes entre els jugadors van ser constants.
La mateixa sensació la van tenir els futbolistes de l'Athletic, incapaços d'entendre el caos ofensiu del Barça, que atacava amb tothom. Els lleons van optar per esperar i defensar-se de l'atac en tromba culer.
La mobilitat dels homes interiors va ser total. Busquets enganyava vestint-se a estones de lateral, d'extrem, de pivot o d'interior, i també Mascherano i Xavi, fent de pivot, lliure, interior o mitja punta. És habitual en aquest Barça veure que determinats jugadors doblen les seves posicions en funció de si ataquen o defensen, però els primers 45 minuts d'ahir van ser una exageració d'aquesta bipolaritat culer.
No es va atrevir Guardiola, però, a exigir la mateixa intensitat al segon temps i va recuperar l'esquema habitual després del descans situant Abidal al lateral esquerre i Busquets, l'eix de la defensa. Caparrós també va moure fitxa i va donar entrada a Toquero, que va estirar l'Athletic i va forçar als centrals del Barça a córrer enrere. En els primers minuts, es va patir per la verticalitat dels bascos.
Però també el Barça va saber jugar a ser profund i vertical agafant-se als desmarcatges en ruptura de Villa. L'asturià s'ha adaptat al futbol combinatiu i de parets del Barça, però també el Barça ha sabut ajustar-se, en determinats moments, al futbol a l'espai i al límit del fora de joc del Guaje. Les millors ocasions al primer temps van ser seves. El 7 va saber aprofitar que ahir va tenir minuts jugant de punta pel centre i no a la banda.
El risc de jugar amb aquest caos ve quan no estàs del tot fi. Perquè quan jugues desordenat, depens del talent i no de la pissarra. I el talent que et salva un dia, que et fa ser brillant i golejar, en partits com el de l'Athletic, et pot acabar encallant a la frontal, allà on hi ha un centenar de cames. On sempre n'hi ha, però on sempre acaba sortint la paret miraculosa que no apareix quan estàs un pèl espès.
Beneïdes cames pesades, però, les dels culers al febrer. Perquè tot i no fregar l'excel·lència habitual (com a exemple, els controls que se li van escapar a Messi), van evidenciar la seva superioritat sobre l'Athletic, amb més del 80% de possessió en certes fases del matx. I aquesta dada és una autèntica bogeria sempre, però ho és més al febrer, quan sembla ser que el Barça no està fi.
