05/01/2017

Els meus Reis pericos

2 min

Els millors Reis de la meva vida van ser els del 1971. Amb cinc anys, em van portar l’Espanyol. No un objecte relacionat amb els seus colors, no una entrada per anar a veure un partit, ni tan sols el carnet de soci. Van deixar-me a la butaca (tot i que aleshores en dèiem silló ) de casa els avis una samarreta de l’Espanyol que em va inocular el virus per sempre més. La meva família no tenia un excessiu interès pel futbol. Però els va fer gràcia regalar als dos nets grans unes samarretes. I per increïble que sembli, a principis dels anys setanta, era normal que una família catalana, catalanista, antifranquista i agnòstica en matèria futbolística decidís comprar una samarreta de cadascun dels dos principals clubs del país.

Al meu estimat cosí Jordi, pobre, li va tocar la del Barça. En canvi, jo vaig tenir la sort de rebre la de l’Espanyol. Tot va ser pur atzar. Després d’aquell sorteig, mai més n’he guanyat cap. Vaig tenir tanta sort, que la vaig exhaurir. Sempre he estat convençut que, si no hagués sigut per aquella mà màgica que va posar la blanc-i-blava a la meva butaca, algun dia l’ús de la raó m’hauria portat al mateix lloc. Però la màgia dels Reis ho va fer més fàcil, més natural.

Cada 6 de gener recordo aquells Reis iniciàtics i faig la carta. I no m’estic de res. A més de pau en el món, salut per a tothom i tot-allò-que-ja-sabeu, als Reis pericos els demano que els meus fills no em puguin retreure que jo -sense deixar marge a l’atzar- els hagi conduït pel bon camí des del primer dia.

Vull un ídol per als nens pericos. Un jugador que desbanqui el 21 entre les samarretes més venudes. Que sigui prou bo en l’ús dels peus i prou exemplar en l’ús del cap per poder estar contents que els nostres fills s’hi emmirallin. Un Marc, un Aaron, un Óscar. I que puguin ser-ho per molts anys.

Vull els feixistes fora del nostre camp. Que els violents, els intolerants, els homòfobs, els racistes busquin un altre lloc on fer mal. Que tothom porti la bandera que vulgui, però que ningú es pensi que la seva -si no és blanc-i-blava- representa l’Espanyol. Vull un club que segueixi defensant, des de la nostra condició de resistents, els principis d’una societat oberta i democràtica.

Vull veure bons partits de futbol. I, per a mi, la bellesa del futbol és la victòria (sobretot contra el Madrid i el Barça), la lluita, la rapidesa, el gol (a favor), les aturades (del teu porter). He gaudit tant amb la classe d’Iván de la Peña o de Solsona com amb la murrieria de Tamudo o el compromís de Pochettino.

I, estimats Reis, també vull sentir algun dia al nostre camp aquella musiqueta tan bonica i que el destí ens doni la Copa de la UEFA (es digui com es digui) que ens deu. Aquestes dues últimes entendré que no poden ser per a aquest any: només demano poder veure-ho abans de morir.

stats