Opinió 04/02/2017

Ara sí, ara no

França es compromet un cop més, ara en seu parlamentària, a fer realitat una reivindicació del teixit associatiu nord-català

i
Agustí Mas
2 min

Les institucions de govern franceses tradicionalment han ignorat l’existència de la llengua catalana i, si mai s’han fixat que existeix, se l’han mirat per damunt de l’espatlla i l’han tractat de cosa inferior a una llengua, de cosa indigna, de 'patuès'. O sigui, de pagès, insinuant que dedicar-se al camp és una cosa de la qual no es pot estar orgullós.

És una mica des d’aquesta visió de les coses que aquest país s’ha negat sempre, per activa i per passiva, a ratificar la Carta europea de les llengües regionals i minoritàries. Es tracta d’un tractat aprovat pel Consell d’Europa el 1992 que estableix que parlar una d’aquestes llengües és un dret imprescriptible i emplaça els estats signataris a protegir i fomentar-les dins del valor intercultural i del plurilingüisme mai en detriment de les llengües oficials, no fos cas que algú s’espantés. I tot plegat afecta una bona gentada, perquè es calcula que al voltant de quaranta milions de ciutadans d’Europa utilitzen regularment una llengua regional o minoritària històrica. Hi ha trenta llengües que es consideren amenaçades. Això sí, he de fer constar que em molesta que parli de llengües “regionals i minoritàries” i no de llengües “regionals o minoritzades”, com és el cas del català, que és una llengua de mida mitjana. O és que onze milions de parlants són una minoria, a escala europea?

Si bé França sempre ha mirat cap a una altra banda quan se li recorda el compromís assumit en diverses ocasions per alguns mandataris d’unir-se a la llista de 24 estats que ja han ratificat la carta, aquesta setmana ha fet un gest en direcció oposada. L’Assemblea Nacional ha aprovat una proposició de llei que obre la porta al reconeixement i a la promoció de l’ús públic de llengües com la catalana. Això implicaria senyalització bilingüe als serveis públics, presència als mitjans de comunicació públics i el reconeixement de l’ensenyament en immersió lingüística. Aconseguir això òbviament no ha estat fàcil. L’any passat el Senat hi va votar en contra justament perquè el text preveia aprovar la famosa Carta europea de les llengües regionals i minoritàries. Però bé, el fet és que després de tornar a l’Assemblea Nacional, tot plegat ha quedat aprovat definitivament.

França es compromet un cop més, ara en seu parlamentària, a fer realitat una reivindicació del teixit associatiu nord-català: un petit autògraf. Això sí, de promeses n’hem vist moltes. I el que encara tinc més ganes de veure són els efectes que pugui tenir aquesta ratificació perquè hi ha interpretacions que són tan elàstiques que fan por. Perquè segons com t’ho miris, el català ja és present en la televisió pública, a alguns rètols de Perpinyà i a algunes aules. I més enllà d’això, i com he remarcat moltes vegades, la salvació de la llengua està en el fet que sigui útil i necessària per viure. Mentre això no passi, ens queda molt per remar.

stats