El foc que mai s'apaga
Només es fa admirar un cop l'any però mai s'apaga. És la metàfora d'un sentiment que cadascú expressa amb accent propi
Dijous passat, quarts d'onze de la nit. Vaig pensant que ja hauria de ser al llit perquè el despertador sona d'hora. Però tinc el cap a una altra banda. Del sofà estant, per molt que els ulls em girin inconscientment cap al balcó, no en trauré res. Però la imaginació em supleix la vista. Em venen com ganes d'agafar el cotxe i agafar la nacional 260, l'antiga, la que va de Ripoll a Olot passant per Vallfogona. Vas fent corbes. Passat el poble, arribes al coll de Canes, des d'on en circumstàncies no gaire excepcionals pots veure el mar i de vegades els vaixells que voregen la Costa Brava. De seguida arriba el coll de Coubet, des d'on sembla que estirant el braç puguis esgarrapar el cim del Canigó o, respirant a fons, sentir l'olor dels camps de cirerers de l'altra banda.
No agafo el cotxe, però penso que algun any ho faré. Sento la inquietud de comprovar si des d'allà es pot veure la llum de la foguera que any rere any un ramat de patriotes encén amb el fanalet portat des del Castellet de Perpinyà i que conserva des de fa dècades la inexorable flama del Canigó. Sense tancar els ulls m'ho imagino. El foc pren cos i la foguera es fa formosa i, un cop fet el ritual, desenes de fanalets se l'emporten a bocins. Fanalets que, uns més que els altres, recorreran quilòmetres per saciar l'ànsia de tants pobles i ciutats de tots els Països Catalans que esperen la flama per encendre els focs de Sant Joan.
Tot va començar el 1955. Francesc Pujades, veí d'Arles de Tec, al Vallespir, s'inspira en el poema 'Canigó', de mossèn Cinto Verdaguer. A la nit de Sant Joan se li acut celebrar la catalanitat fent una foguera dalt d'aquest cim tan simbòlic. No està sol. Diverses entitats comencen, any rere any, a baixar aquell foc fins als pobles de les valls i les planes. Amb la dictadura, el 1966, un grup de sud-catalans desafia el règim i la frontera injustament imposada per fer que aquell foc passi la ratlla. Des de llavors, aquesta flama que discretament tot l'any crema dins d'un quinqué a Perpinyà ha anat arribant a més i més pobles. A Andorra la Vella, a Barcelona, a Alacant... fins i tot a l'Alguer l'esperen amb devoció, tot i que allà hi arriba només simbòlicament arran de les restriccions dels avions.
Només es fa admirar un cop l'any però mai s'apaga. És la metàfora d'un sentiment que cadascú expressa amb accent propi. Un sentiment que ens agermana. Una cultura. Una llengua. Una identitat. Tot plegat, resumit en una festa que es vol diada nacional de tots els Països Catalans.
