01/06/2016

Abusant de persones amb discapacitat

3 min

Fa uns dies es denunciava en un programa de televisió la violació d’una noia amb una discapacitat intel·lectual. Diversos homes en van abusar de manera reiterada. El cas, que sorprenentment va passar força desapercebut, posava de manifest els elevats nivells de violència i abús que pateixen les persones amb discapacitat i, en concret, com aquesta violència colpeja especialment les nenes i dones. Alhora, també evidenciava la manca de visibilitat d’aquestes situacions, que acaben relegades a l’oblit social. Es tracta d’una forma de violència estructural que perpetua un prejudici històric ple de menysteniments i hostilitats.

Les dades del Parlament Europeu evidencien una elevada incidència pel que fa a la violència contra les persones amb discapacitat i destaquen que el 80% de les dones o nenes d’aquest col·lectiu són víctimes de maltractament. A més, també apunta que la probabilitat de patir una situació de violència sexual entre aquestes dones és quatre vegades superior a la de la resta de dones.

El relat de la mare, que era qui denunciava l’agressió, posava de manifest les dificultats en l’abordatge d’aquests casos. Del seu relat se’n destil·lava l’estigma social, l’aïllament que la noia patia diàriament i, un cop coneguts els fets, una falta de comprensió i uns entrebancs que li van acabar provocant un sentiment de soledat i desorientació abismal.

Tot plegat tornava a posar de manifest un tema recurrent i pendent: la complexitat en l’abordatge de la sexualitat de les persones amb diversitat funcional i l’abús que moltes pateixen. Dissortadament, encara es topa amb un fort tabú, que resguarda la dura idea de categoritzar-les com a persones “no capaces”.

Molts cops això acaba repercutint en una falta d’educació afectivosexual que provoca més vulnerabilitat, pel desconeixement, i una falta de consciència del propi cos. Aquesta falta d’informació sovint dificulta el discerniment del que està passant, així com la manera de fer-hi front i la demanda d’ajut.

Els principals abusadors són persones de l’entorn amb qui existeix un vincle afectiu, ja siguin familiars, amistats o persones que teòricament tenen cura del seu benestar. La dependència emocional i/o física cap a aquestes persones afavoreix actituds de submissió i acaba provocant comportaments complaents per ser acceptades i seguir rebent el seu suport.

Per aquesta voluntat d’acontentar l’altre, es poden trobar immerses en situacions d’abús, incapaces de reconèixer-ho com a tal i alhora mancades d’estratègies per poder establir límits. Actituds obedients per no ser rebutjades o aïllades.

Els abusadors, que s’aprofiten de la ceguesa social respecte a aquesta realitat, confien alhora en les dificultats comunicatives i en els prejudicis socials que alimenten la falta de credibilitat atribuïda a les persones amb discapacitats. Això reforça la seva impunitat, i provoca en molts casos un manteniment de l’abús en el temps.

Per això és indispensable l’acceptació, el respecte i la naturalització de la sexualitat de les persones amb discapacitats, fomentant l’educació afectivosexual i obrint espais per facilitar la comunicació, així com augmentar la seva capacitat assertiva i ajudar-los a trencar la idea tradicional de l’obediència per se.

Tots aquests aspectes faciliten l’autonomia personal i, per tant, ajuden a evitar situacions de risc, alhora que trenquen amb una visió més paternalista i la substitueixen per una mirada de reconeixement als seus drets.

En moltes ocasions, la incomoditat de la família o organització a l’hora d’afrontar aquesta realitat esdevé l’obstacle més gran en la revelació de l’abús. No tenir por a fer-hi front i tenir la disposició a escoltar són elements indispensables per començar a descabdellar el patiment.

Els abusadors solen escudar-se en una complicitat social teixida a partir de creences i estigmes sobre la discapacitat, que han emfatitzat les carències i han repercutit en actituds de sobreprotecció o, per contra, en una clara exclusió. Tant una cosa com l’altra ha provocat la realitat d’una mirada prominentment negativa de les diferències.

Però s’han construït discursos que s’han oposat a aquesta mirada, com el d’Oliver Sacks, gran amfitrió en l’art de comprendre la diversitat. Sacks defensava la singularitat de les persones. La seva visió humanista i vitalista provoca un sentir de la diversitat lluny de la idea tradicional de dependència i feblesa.

És complicat parlar de singularitat i diversitat davant la mirada desafinada d’un model social que promou patrons homogeneïtzadors i que relega les persones que titlla de “no estàndards” a la discriminació i la invisibilitat, cosa que alimenta la desigualtat social. Mentre no hi hagi un reconeixement d’aquestes realitats, les situacions de violència se seguiran perpetuant en l’esfera del que és invisible, una esfera annexada a una suposada “normalitat”, que és posada en contradicció de manera extremadament incòmoda.

stats