Homenatge a Francesc Homs
Que interessant que està tot! I que injust per a alguns, que han de pagar tot el preu de la nostra llibertat! El Brexit està donant munició abundant a la causa del dret a decidir. Les declaracions del ministre d’Afers Estrangers d’Espanya sobre Escòcia són per sucar-hi pa. Gibraltar és una altra font de declaracions que no podríem pagar ni amb tots els favors del món. Tot plegat és un recordatori que la nostra obsessió amb la Diada Nacional per commemorar aquell 11 de setembre del 1714 està molt ben fonamentada. Amb el Tractat d’Utrecht, del 1713, Felip V va cedir Gibraltar als britànics a canvi que no es fiquessin en com tractaria Catalunya. Tornar Gibraltar a Espanya obligaria Espanya a retornar les llibertats a Catalunya! En una conferència a Barcelona, John Elliott reconeixia fa pocs dies la injustícia del tracte que rep Catalunya, ben diferent del d’Escòcia.
De mica en mica el problema dels drets nacionals de Catalunya va guanyant carta de naturalesa. Aquells que diuen que Escòcia i Catalunya no tenen res a veure ja no tenen altre argument que repetir que Escòcia actua en el marc de la legalitat. Però, atès que el Regne Unit no té Constitució, la legalitat és tot allò que s’acorda entre les parts. Allò que al Regne Unit és legal pot ser-ho també a Espanya. De fet, recordem que la Constitució no prohibeix cap consulta per via de referèndum. L’únic que exigeix és que l’aprovin les Corts o que deleguin la competència al Parlament. És allò que es va intentar l’hivern del 2014. Aleshores el problema no va ser d’il·legalitat sinó de voluntat política. Els grans partits nacionalistes espanyols (ja no paga la pena que els mencionem pel seu nom de registre quan no són altra cosa que partits nacionalistes espanyols) ens van negar un dret. No cal amagar-se darrere la llei quan només es tracta de poder, de nacionalisme. En canvi, al Regne Unit s’han imposat la política i la democràcia. Ja es va votar i es tornarà a votar si cal.
Com més s’acosta la possibilitat de votar, més espantats estan els partits nacionalistes espanyols. S’han obert dues escletxes importants. Una és la d’autoritzar, seguint el camí que el mateix ministre Dastis reconeix per a Escòcia, votar en referèndum acordat. Com sabem prou bé, la Constitució espanyola no impedeix fer una consulta per via de referèndum. Només impedeix que sigui decisòria. Fer-la estaria molt bé. Permetria conèixer amb totes les garanties jurídiques i polítiques l’opinió de la ciutadania de Catalunya. Un cop es tinguessin els resultats es podria procedir a prendre els determinis que corresponguessin, amb ple coneixement de causa. Podrien consistir en un canvi d’urgència de la Constitució, en la direcció que correspongués en funció dels resultats de la consulta. Tot seria legal. Tot pot ser legal. Ens ho recorden fins i tot militants nacionalistes espanyols amb responsabilitats constitucionals.
L’altra escletxa, reactivada també pel soroll procedent d’Escòcia i de Gibraltar, és fer un referèndum a tot Espanya. En algun moment s’ha deixat caure aquesta possibilitat per temptejar la disponibilitat del govern central, que no parava d’afirmar que l’únic referèndum possible era aquell que es fes preguntant a tots els espanyols. ¿I si els preguntéssim la seva opinió? No és el que voldríem, però seria totalment legal, des de tots els punts de vista. Votar a tot Espanya seria un exercici transparent. Coneixeríem el posicionament de tots els espanyols i dels catalans, i seria impossible no separar l’opinió dels catalans. Qui es podria oposar al resultat d’un referèndum així, votat pels espanyols? Ni els espanyols s’hi podrien oposar! I el poble espanyol votant és sobirà... Tanmateix, sembla que els partits nacionalistes espanyols estan encara més espantats amb aquesta hipòtesi. Els domina la psicosi de la proclamació de la Segona República, que es va produir en ocasió de la victòria republicana en algunes grans ciutats en unes eleccions municipals. La voluntat democràtica s’obre camí per on menys t’ho esperes!
En tots dos casos ens trobaríem amb el reconeixement de fet i de dret del caràcter nacional de Catalunya. L’expressió de la voluntat catalana, diferenciada de l’espanyola, responent a una pregunta sobre el futur de la seva relació, equival al reconeixement de Catalunya com a nació, dintre d’Espanya i arreu del món. Esdevé un nou fet que ens retorna la plena legitimitat, constitucional i internacional.
Totes aquestes qüestions i moltes més hauria promogut Francesc Homs al Congrés de Diputats. I les promourà des d’on sigui. La ignomínia del nacionalisme espanyol amb ell acabarà tenint la contrapartida que es mereix: tothom reconeixerà que som una nació i que el nacionalisme espanyol ens vol sotmetre.
