Com sortir de la crisi?
Abans-d’ahir es va presentar a Barcelona un nou llibre de Stuart Holland. És un polític i acadèmic amb cinquanta anys d’activitat al més alt nivell, sempre en l’àrea del laborisme britànic i de la socialdemocràcia europea. L’any 2010, amb Iannis Varufakis, va preparar una “proposta modesta” (modesta perquè no exigia canvis en els tractats) per resoldre la crisi de l’eurozona. L’han anat defensant incansablement des d’aleshores, amb James K. Galbraith. El llibre es titula -en castellà- Contra la hegemonía de la austeridad (Arpa Editores, 2016), però és bo saber que en anglès es titula Europe in question: and what to do about it.
Stuart Holland ens explica tots els seus combats per Europa i per una Europa millor, més social i més pròspera. Als vint-i-sis anys va convèncer De Gaulle d’acceptar la nova petició del primer ministre britànic Harold Wilson d’entrar a la Comunitat Econòmica Europea. Dissortadament, després del seu gran èxit, Harold Wilson va decidir esperar i no presentar la petició. La política és difícil. Després d’aquest inici brillant, Stuart Holland s’ha mogut sempre a prop del poder amb l’afany d’influir-hi positivament. Els seus millors moments van ser durant la presidència de Jacques Delors a la Comissió Europea. Aquests últims anys ha defensat una sortida com la del New Deal de Roosevelt per a la crisi de l’eurozona: emetre deute europeu per finançar un programa de despesa que inclogués, a més d’inversions en infraestructures, despesa en ensenyament, salut, benestar, habitatge i medi ambient.
El lideratge alemany s’ha oposat sempre a aquesta solució. Com sabem, només el Banc Central Europeu, i només quan l’eurozona va estar a punt de trencar-se, va flexibilitzar, des de la política monetària, la política de rigor pressupostari i de retorn del deute que va encapçalar el govern federal alemany. Dretes i esquerres de la perifèria europea coincidien a preferir una solució expansiva en lloc de la política contractora de Merkel. Tanmateix, sense disposar de la política monetària i sotmesos al pacte d’estabilitat i creixement associat a la creació de l’euro, molts estats no han pogut seguir les polítiques que preferien sinó aquelles a les quals s’havien obligat. Això encara ha sigut més així en el cas dels governs subestatals, com és el cas de la Generalitat de Catalunya. El pacte d’estabilitat i creixement ha forçat una ràpida reducció del dèficit públic, que ha tingut, aplicada simultàniament a tota l’eurozona, un poderós efecte contractor. El pacte podia estar bé per a un país, però s’ha demostrat completament contraproduent imposat a tothom alhora.
¿Hi havia alternativa a les polítiques d’austeritat? Sí, sens dubte, a escala de l’eurozona. Els models alternatius eren clars: els Estats Units, en primer lloc. També altres estats de la Unió Europea però que no pertanyien a l’eurozona com la Gran Bretanya, Suècia i Dinamarca. El govern dels Estats Units va ser el més enèrgic a l’hora de resoldre la crisi bancària. Va rescatar bancs en fallida, i ja fa temps que els ha liquidat o que els ha privatitzat. Va adoptar una política de diner barat des del primer moment, gràcies al compromís de la Reserva Federal de prioritzar l’estabilitat i el creixement econòmic i no el valor de la divisa. Ho explica molt bé l’aleshores governador, Ben Bernanke, en el seu llibre de memòries, que s’acaba de traduir al castellà, El valor de actuar. Memoria de una crisis y sus secuelas (Península, 2016). Tots aquests països han estat més flexibles en la reducció dels dèficits pressupostaris i s’han focalitzat a promoure el creixement, que és el que fa sostenible el deute que han hagut d’emetre per finançar els seus dèficits.
En canvi, a escala estatal no hi havia alternatives per als països amb dèficits “excessius”, i encara menys a escala subestatal. El que es podia demanar als diversos governs era sensibilitat social i solidaritat interna. D’això a Espanya n’hi ha hagut ben poc. L’Estat ha fet el possible per salvar l’administració central i desplaçar la càrrega de l’ajust a les comunitats autònomes, que són les que fan la despesa social (tret de les pensions i el subsidi d’atur). L’estat espanyol va fer -i fa- el possible per aprofitar la crisi per recuperar internament el poder que perdia a Europa. En el cas català això s’ha agreujat pel major interès estatal per centralitzar i reduir les nostres competències, i per la malícia de maltractar més a qui més podia ajudar a sortir de la crisi. Ens hem empobrit més. També per això tanta gent vol la independència.
