Quatre mòbils amb tres ulls

Fins no fa gaire, l’equipament fotogràfic estàndard d’un telèfon mòbil el formaven dues càmeres: a la part del darrere, la càmera principal per captar imatges estàtiques i vídeos de persones, objectes i paisatges amb enquadraments convencionals. I al davant, una càmera per fer autofotos i vi- deotrucades, inicialment secundària i de menys qualitat però que ha anat guanyant prestacions i importància amb el fenomen de les selfies. Les diferències entre telèfons se centraven en la resolució del captador d’imatge, la mida dels píxels, les característiques òptiques de la lent i la capacitat resultant del conjunt per capturar fotografies i vídeos de qualitat en condicions variables de llum o de moviment, una capacitat que generalment no es pot anticipar amb les especificacions d’una taula sinó que cal comprovar-la en condicions reals d’ús.

Els telèfons de la fornada més recent fan un salt qualitatiu en aquest apartat fotogràfic. Al mercat ja hi trobem diversos mòbils que porten dues càmeres principals, amb les quals ofereixen funcions fotogràfiques avançades. La tendència la va inaugurar fa un parell d’anys HTC amb l’One M8 i el seu captador secundari, que proporcionava dades de profunditat per poder enfocar les fotografies després de disparar-les. L’M8 va fracassar perquè HTC no va explicar bé els 4 megapíxels de resolució quan els telèfons rivals en tenien més del doble, però va obrir una categoria on ara trobem propostes de noms tan prestigiosos com Apple, Huawei i LG. Els quatre models d’aquestes marques que he provat representen tres maneres molt diferents d’explotar les possibilitats d’un sistema de doble càmera en un telèfon.

Al quadre adjunt he comparat les especificacions de les càmeres dels quatre aparells. Només hi ha tres columnes perquè el Huawei P9 i l’Honor 8 són idèntics en l’aspecte fotogràfic, tot i que només el P9 presumeix de la certificació de l’empresa alemanya d’òptiques Leica. Sigui com sigui, aquests dos telèfons de Huawei estan equipats amb dues càmeres de la mateixa resolució i òptica, però una és en color i l’altra monocroma. El primer captador s’encarrega dels colors de la imatge i el segon del detall i la lluminositat, i el programari els combina de manera òptima. No he trobat que el P9 i el seu germà barat aconsegueixin millors fotos amb poca llum que, posem, un Samsung Galaxy S7, entre altres coses perquè no tenen estabilitzador òptic d’imatge. En canvi, aquests són indubtablement els vostres telèfons si sou dels que preferiu capturar el món en blanc i negre.

L’LG G5 és el més veterà dels telèfons analitzats. Aquí les dues càmeres no es combinen, sinó que funcionen de manera independent i l’usuari en tria una o l’altra. La de més resolució porta òptica de longitud focal estàndard i es comporta bé amb bona llum, però tendeix a groguejar en ambients foscos. La segona càmera té un objectiu gran angular idoni per fotografiar paisatges i grups de gent, però té menys resolució i es nota. Això sí, el G5 és el telèfon més còmode si hi afegiu l’LG Cam Plus, una empunyadura opcional que conté una bateria de reserva i botons específics per disparar fotos i vídeos i per ajustar el nivell de zoom.

El zoom és precisament el punt fort de l’altre telèfon analitzat, l’iPhone 7 Plus d’Apple, perquè la diferència entre les seves dues càmeres és la longitud focal: mentre que un dels objectius és convencional, l’altre equival a un teleobjectiu de 56 mil·límetres, que li permet oferir zoom òptic de dos augments. L’aplicació de càmera d’iOS combina les imatges dels dos captadors i permet desenfocar el fons per destacar l’objecte de primer pla, un efecte anomenat bokeh, que, si bé no iguala el resultat que es pot obtenir amb una òptica convencional, és prou digne perquè aviat comencem a veure desenfocaments artístics a dojo a Instagram i a Facebook.

Els smartphones amb doble càmera encara són incipients, però semblen destinats a quedar-se: Huawei i LG han repetit en els nous models Mate 9 i V20, i s’hi estan apuntant altres marques com Xiaomi amb el Redmi Pro. Anirem veient més avenços en programari de postprocessament d’imatges, el que ja s’anomena fotografia computacional, que ja havíem començat a experimentar amb les fotografies panoràmiques, amb les funcions HDR que combinen diferents nivells d’exposició d’una imatge, i d’alguna manera també amb la correcció geomètrica que porten a terme aplicacions com Office Lens de Microsoft per escanejar documents o pantalles, i PhotoScan de Google per digitalitzar i retocar còpies fotogràfiques.

1.000 articles

L’article que esteu llegint és el número 1.000 dels que porto publicats a l’ARA, 823 a l’edició en paper. La majoria han sortit a la secció de Mèdia i al suplement Emprenem, i a l’hemeroteca de l’Ara.cat podeu comprovar que he intentat aportar la meva mirada sobre l’evolució digital del món des del punt de vista del consumidor, evitant perdre’m en massa detalls tècnics perquè crec que no importen els aparells sinó el que en fem. Agraeixo al Carles Capdevila que m’encomanés aquesta tasca per suggeriment del Xavier Bosch, a l’Esther Vera que hagi seguit confiant en mi, i a l'Àlex Gutiérrez, l'Àlex Font i la Sílvia Barroso que mai m’hagin imposat res, deixant-me llibertat absoluta per escollir temes i la manera d’enfocar-los. Confio poder seguir-ho fent.