26/05/2017

Carta a Ariana Grande: Cada dia en neixen de més joves

2 min
Carta a Ariana Grande: Cada dia en neixen de més joves

Si l’atemptat de Manchester hagués estat en un concert d’U2 o dels Rolling Stones, no hauríem deixat d’escoltar la seva música. Com que et va passar a tu -una noia d’una generació que se’ns escapa i per a la qual no tenim cap respecte-, homenatgem les víctimes cantant ‘Don’t look back in anger’, d’Oasis

Hi ha tants mons dins del món que és impossible conèixer-los tots, encara que siguem periodistes, encara que se suposi que ens dediquem a intentar explicar aquest món tan atrafegat. Artistes que tenen 185 milions de seguidors a les xarxes (107 a Instagram, 46 a Twitter i 32 a Facebook) i que tu no saps ni qui són. Cantants que el 13 de juny ompliran el Palau Sant Jordi de Barcelona i que, si alguna vegada has sentit el seu nom, has preferit oblidar-lo. Ariana Grande? Connaît pas. Queda bé dir que la bretxa generacional és enorme i que els que tenim tribunes als mitjans no som els de la generació YouTube.

Però no és només això. És la superioritat moral, el desdeny amb què ens mirem tot allò que veiem que ja no podem abastar. Segurament, si ara tingués fills en edat adolescent, hauria escoltat la teva música a casa o al cotxe, i és molt probable que només hagués despertat el meu interès per trobar la manera de ridiculitzar-la. Com si els fenòmens dignes de ser abordats per un periodista fossin només els que ens interessen als que ja tenim una certa edat. El pas del temps també deu ser això. Això, i oblidar que els nostres mites musicals infantils devien ser bastant més grotescos que Ariana Grande.

No hi ha mitjà de comunicació occidental que aquesta setmana, després de l’atemptat de Manchester, no hagi fet un article titulat: “Qui és Ariana Grande?” Who is? Qui est? Wer ist? ¿Quién es? En línies generals, la resposta venia a ser la mateixa a tot arreu: una ídol d’adolescents. Que m’imagino que és encara pitjor que ser un escriptor mediàtic. És sinònim de ser un tros de bleda assolellada, un fenomen de màrqueting que no deu fer res de bo i amb la qual no cal que l’amable lector perdi ni un minut del seu temps tan apreciat. Qui no les pot haver, diu que són Disney.

Antoni Bassas escrivia l’altre dia a l’ARA que els periodistes de més de 40 anys ens llancem a les olimpíades de la nostàlgia (Wembley, Barcelona 92, Bowie...), mentre els més joves de les redaccions ens contemplen amb un “indissimulat escepticisme”. Aquest és el risc: que la nostàlgia del que un dia ens va passar ens mati la curiositat per allò que està passant ara.

P.D. És curiós que intentem inculcar als adolescents els nostres gustos, els nostres equips de futbol, els nostres referents, la nostra música -l’única bona, com tothom sap-, i que, en canvi, no prestem cap atenció a allò que els interessa a ells

stats