Carta a Enric Millo: 'El Charly Rexach del PP'
Una figura del pessebre que tenien amagada -el delegat del govern espanyol a Catalunya-, de la nit al dia, ha passat a tenir visibilitat. Ha concedit més entrevistes vostè en una setmana que Llanos de Luna en cinc anys. Com escrivia ahir Xavier Bosch, és un moviment intel·ligent del PP
Julia García Valdecasas va ser la delegada d’Aznar a Catalunya. María de los Llanos de Luna ha sigut la de Rajoy. L’una, reprimint manifestacions, i l’altra, lluitant als jutjats contra els ajuntaments, han actuat de virreines a la defensiva, des de l’ombra, i amb contundència. Dones tocades i posades, de noms pomposos i de presència règia i distant. La diferència amb Enric Millo és substancial: llums, càmeres i somriure. Comença el diàleg. No canviaran les polítiques, però han canviat un polític. I atenció perquè això podria ser una arma de seducció per a un nombre de persones gens menyspreable que prefereix l’ordre a l’aventura.
El missatge de Rajoy a l’electorat convergent de tota la vida és clar: “Us hi poso un dels vostres, de quan els vostres encara no havien perdut el cap”. En les primeres entrevistes, senyor Millo, l’he vist que es dirigia hàbilment als independentistes d’última fornada perquè, si se’ls complica la travessia i volen tornar a aigües tranquil·les, sàpiguen que vostè els acollirà amablement. I ho farà amb aquestes maneres seves, de cap de planta d’El Corte Inglés, de gerent de pompes fúnebres, de director d’oficina de caixa d’estalvis, de corredor d’assegurances, de vicari general del Bisbat, de gent que coneix restaurants, que se’t vol emportar a dinar, que primer et demana com està el pare i què fan els nens, i després -a l’hora de les postres- et col·loca el producte d’una forma tan elegant que marxes pensant que has estat tu qui l’has triat.
I potser sí que polítics i periodistes que li han seguit tota la trajectòria de Sancho Panza que ha servit a més d’un Quixot ja el veuen a venir d’una hora lluny. Però feia molt de temps -potser des de Josep Piqué, Francesc Vendrell i Josep Curto- que el PP no oferia una cara tan afable a Catalunya. Un Charly Rexach que amenitzi els sopars amb l’humor i la contemporització dels que ja n’han vist de tots colors. El càrrec li escau, senyor Millo. Com a mínim, aquesta primera setmana. Li ha permès exercir de portaveu del sentit comú i estendre la mà a tothom, encara que a la mà tots sospitem que no hi té res per oferir-nos.
P.D. M’agraden les entrevistes de Lídia Heredia. En la que li va fer dijous, vostè va apostar per “l’enteniment” amb la Generalitat. Descartat l’error lingüístic, llegeixo “enteniment” com un híbrid entre “entesa” i “seny”. Només hi haurà diàleg, si no es mou res
