03/12/2016

Antídot per al populisme

2 min

El mateix llenguatge que ens serveix per desentranyar la complexitat també ens pot impedir, segons l’ús que en fem, penetrar-hi. Un ús perniciós, que inhibeix el sentit crític, consisteix a carregar de tanta negativitat un concepte que tot el que cobreix deixa de ser digne d’anàlisi i reflexió. Si Fidel era un dictador, ja no cal analitzar què l’explica i ha fet que durés tant. Si ETA era terrorista, la seva violència era consubstancial a la seva existència, com si res fora d’ETA hi tingués a veure. Els que no es resignen a aquest simplisme són acusats de buscar tres peus al gat o de coses pitjors: “Què pretens dir? Que hi ha dictadors/terroristes bons i dictadors/terroristes dolents?” No són preguntes innocents: les solen fer els que defensen interessos, ideologies i persones a les quals s’arriba resseguint les arrels del dictador o terrorista en qüestió.

Aprofitant el fenomen Trump, alguns opinadors pro establishment estan inflant i llançant a l’arena del debat públic un nou concepte que inhibeix el sentit crític: populisme. Trump és per a ells un gran regal dialèctic. Resulta tan indefensable que tot el que puguin embolicar amb la seva sinistra ombra passa també a ser indefensable en un debat intel·lectualment seriós. Però, si no fem trampes, hem d’admetre que conceptes com establishment o neoliberal també es fan servir per inhibir sentits crítics i ennegrir matisos. Al llenguatge que simplifica i fa inabordable la complexitat hi recorren tota mena d’ideologies. L’únic que ens pot ajudar a mantenir-nos crítics és endinsar-nos en cadascun d’aquests conceptes estigma perquè deixin de ser com la tinta que llança el calamar en el nostre pensament i les nostres emocions. Ho intento una mica amb populisme.

El sentit d’aquest terme és tan ampli que mai l’hauríem d’utilitzar sense precisar què volem dir. En tot cas, sembla clar que ha deixat de ser positiu, per molt que encara ho sigui la primera accepció del DIEC. Intuïtivament, definiria populisme com l’estratègia política per guanyar-se el suport d’una majoria dient-li el que vol sentir (al marge de les pròpies creences o ideals) i alimentant les seves (baixes) passions. Però documentant-me arribo a una definició més moderna, precisa i tècnica: és la ideologia que oposa “la gent” com un tot homogeni i virtuós a unes “elits” perilloses i perverses que li arrabassen la sobirania. De fet, té més d’estratègia que d’ideologia i per això tant pot passar per ser de dretes com d’esquerres.

No seria populista, doncs, qui reconegués que no existeix “la gent” entesa com un tot homogeni i virtuós sinó que “la gent” i “les elits” comparteixen una naturalesa humana capaç del millor i del pitjor. L’antídot contra el populisme passa per tenir clar que ser un ciutadà humil, senzill i anònim no et fa bona persona i ser un prohom ben situat i influent no et fa pervers i perillós. I pot ser tan útil per als que no volen ser titllats de populistes com per als que no volem que el populisme ens manipuli.

stats