L’estratègia i la llengua pròpia
Diuen que en una guerra la primera víctima és la veritat. I, encara que no sigui exactament una guerra, el tram final del Procés està fent estralls en la veracitat de molts mitjans, inclosos aquells que, com El País, venen d’una tradició que aspirava a un mínim d’equanimitat. Dir que l’esborrany de la llei de transitorietat “considera el catalán como única «lengua propia de Catalunya»” no deu ser fals, però presentar-ho com una novetat i afegir-hi aquest única empeny el lector del diari —neòfit en la matèria— fer-ne una lectura profundament tergiversada. Si volem estar al dia, en podem dir postveritat. Parlant en plata, és una manera astuta i dissimulada de mentir.
En efecte, és l’Estatut —un text escrupolosament constitucional— que diu que el català és la llengua pròpia de Catalunya (no diu “l’única pròpia”, però se sobreentén), cosa que no impedeix que les oficials siguin el català, el castellà i l’occità. Presentar l’statu quo lingüístic com una novetat radical i gairebé colpista mostra fins a quin punt el nacionalisme espanyol necessita fer de la llengua un casus belli sabent com sap que en aquest àmbit el relat que s’ha imposat —amb totes les passions que desferma— és que a Catalunya el castellà té tot el dret a no fer ni un pas enrere.
Aquest relat és ja, de fet, tan hegemònic que cap líder sobiranista amb un cert sentit de l’estratègia gosa desafiar-lo. I el que dirà el text definitiu de la susdita llei —amb fórmules més o menys imaginatives— tampoc ho farà. És el que té l’estratègia: si un relat s’imposa socialment, deixa de ser prudent plantar-li cara —i encara menys a tocar d’un referèndum— per més que abonar-lo comporti l’assumpció d’òbvies mentides, injustícies històriques i un gradual retrocés de la llengua pròpia.
Però l’hegemonia d’aquest relat, al marge de quin pugui ser l’estatus del català en una hipotètica república, també fa estralls en el dia a dia a peu de carrer. Em parlava l’altre dia un amic independentista del sentiment d’impotència que li produeix no gosar significar-se, defensant el català, en el grup de pares i mares de la classe de P3 del seu fill; en l’àmbit, suposadament favorable, de l’escola pública. I no és covardia, també és estratègia. Sap que si vol contribuir a millorar l’escola, necessita tenir una relació còmplice i fluida amb els altres progenitors, i que l’últim que li convé és ser vist, i estigmatitzat, com un intolerant catalanista. I ho exemplificava amb una anècdota. Un grup de pares i fills d’aquell P3 van fer una visita cultural i va passar allò tan típic: “Algú no entén el català?” “Por favor, mejor en castellano”. Era una visita orientada als nens, eren sobretot ells els que ho havien d’entendre, i una part d’aquells nens només podien seguir-ho en català. Silenci sepulcral. La visita es va guiar en un precari castellà.
Tinc molt clar que tant en l’alta política com en el dia a dia l’estratègia és imprescindible per assolir els objectius. El que no tinc clar és que el català en pugui sortir viu.
