28/01/2017

Un mercat que mai se satura

2 min

L’hegemonia a tants nivells de la dreta trumpista -la ideologia que veu com una amenaça la democràcia, la redistribució de la riquesa i el domini de la política sobre l’economia- no s’explicaria si l’esquerra (gireu delrevés l’incís anterior) hagués mantingut en el mercat de les idees un discurs il·lusionant. Però no ho ha pogut fer perquè, renunciant a un horitzó utòpic, ha acceptat -com a límit del que és defensable- “el que és possible”, i aquest marc, com un llit de Procust, l’ha anat amputant de tot el que inspirava i mobilitzava fins a reduir-la a un clònic light de la dreta tan ple de bona fe com de mala consciència.

Molts partits que avui es diuen esquerra continuen creient que només és possible “el que és possible”. No acaben d’assumir que la història no té una fi i que la humanització -tan fràgil i vulnerable com irrenunciable- comporta cremar etapes fins a fer quotidià el que era impensable. En posaré un exemple: la idea que d’aquí uns anys un munt de gent viurà d’una renda incondicional i només una part de la població treballarà està calant en certs partits d’esquerra com una fatalitat. Semblen disposats a donar per bo que uns ciutadans tinguin dret al treball i uns altres a un subsidi, com si això no discriminés ni posés en perill la cohesió social. Gairebé, com si fos una ganga. Repeteixen com lloros que l’avenç tecnològic no para de destruir llocs de treball. No s’arriben ni a plantejar que això només passa si ens quedem en “el que és possible”, si no gosem aspirar, encara que només sigui com a horitzó utòpic, a un altre model social.

Perquè els llocs de treball, a més de ser creats per l’afany d’enriquir-se d’uns quants en un món dominat per superrics globals, també poden ser l’esforç diari que fa cada ciutadà, esprement el seu talent, per garantir i augmentar el benestar de la seva comunitat (de la res publica, de la República). I per a aquesta feina -productiva de debò, que no esclavitza- mai sobraran mans ni cervells, i és que el ser a diferència del tenir és un mercat que mai se satura. És el tipus de feina que, en lloc d’enriquir uns quants, ens enriquiria a tots. I com es pagaria? No em feu fer números, però ¿podem imaginar que una societat on tothom s’esforça al màxim -una societat molt més productiva que aquesta i amb un altíssim nivell tecnològic- serà capaç de garantir una vida digna a tots els que la integren si, com a requisit incondicional i del tot exigible, exerceixen el seu dret i deure de treballar?

Si no ho podem imaginar, “el que és possible” seguirà sent la nostra presó. I el més irònic és que cada vegada és més impossible. Ens hi arrapem perquè, amb molt d’esforç, hem aconseguit tenir-hi un racó de benestar, i deixem que ens atordeixi un oci alienant per ignorar que el tren on viatgem s’endinsa en un túnel molt fosc que podria no tenir sortida. L’esquerra només tornarà a il·lusionar quan reconquereixi l’horitzó utòpic que permeti veure “el que és possible” com una ideologia a la qual, algun dia, ningú voldrà tornar.

stats