Per què les TIC ens aïllen?
Deia diumenge passat que les TIC ens aïllen, i una lectora vol que expliqui com ens pot aïllar el que ens comunica com mai. És un tema apassionant que, des de diferents angles, han abordat aquesta setmana Vicenç Villatoro i Dídac Lagarriga. Afirmava Villatoro dimecres que les TIC fragmenten l’àgora -el debat on s’enfronten els parers divergents- i ens tanquen en bombolles en què “cadascú tria què vol sentir i què no”. La perspectiva de Lagarriga, centrada en l’últim llibre de Jordi Pigem, era més íntima. Per a Pigem les TIC ens robotitzen, ens allunyen del nostre interior: en lloc de fer-nos créixer en consciència ens fan créixer en distraccions.
Si ja és paradoxal que el que comunica ens aïlli, encara ho és més que la tecnologia -la punta de llança de la humanització- ens deshumanitzi. Però no és pas la tecnologia la que ens deshumanitza: són aquestes TIC, concretes i omnipresents, les que ho fan.
Si Aristòtil tenia raó i encara som animals polítics, tot el que aïlla ens deshumanitza. Però a qui li interessa aïllar-nos? Seria fins i tot tranquil·litzador pensar que hi ha un Fu Manxú o un Grup Bilderberg dissenyant smartphones. Però aquest malvat és molt més difús i impersonal, i l’apuntalem entre tots. Hem posat l’economia a liderar i ens n’hem fet súbdits.
Les TIC es dissenyen des d’un màrqueting que respon davant uns accionistes. Què té això de Fu Manxú? Molt. Al final, dissenya les TIC qui vol que en siguem addictes i no parem de consumir-ne, qui ens vol pitjors ciutadans i millors consumidors.
Hi ha un procés amb immenses repercussions polítiques que comença el dia en què els veïns deixen de treure les cadires al carrer per fer-la petar i es queden tancats a casa perquè una nova tecnologia els crea una il·lusió d’autosuficiència social. Les TIC són el final d’aquest procés. Primer va permetre ignorar els del mateix carrer, després els de l’escala, ara ja fa possible que ens ignorem els que vivim sota el mateix sostre. Hi ha un abisme entre socialitzar-se jugant cada dia al carrer fins que es fa fosc amb altres nens o fer-ho sol a l’habitació, jugant partits virtuals amb nens que poden viure a uns 10.000 km; entre trobar parella volent canviar el món o trobar-la en una web de dating.
Fins que no tornem a entendre que només es pot ser ciutadà empoderant cada ciutat al costat de gent de carn i ossos que es mira als ulls i lluita per somnis tan tangibles com millorar l’escola dels seus fills o l’aire que respiren, la democràcia serà una ficció. Fins que no comprenguem que la comunicació real, la que fa companyia i escalfa, demana silencis i complicitats profundament analògics, estarem sols. Les TIC ens aïllen perquè van esquinçant el teixit que ens unia, perquè fan del nostre cos social un panòptic de petites cel·les que només deixen veure les pantalles del mig. Els pocs que s’amaguen al darrere ho saben tot de tots. I ara algú dirà que les TIC, si se saben fer servir, poder ser fins i tot profitoses. Potser sí, però no serà quedant-nos a la cel·la que n’aprendrem.
