Misc 21/03/2017

Ludger Mees: “Els polítics els tenim per resoldre problemes, no per passar la patata calenta a la gent”

Catedràtic d’història contemporània de la Universitat del País Basc. Amb la distància que li dona ser un alemany expert en història d’Espanya i el País Basc, critica la ceguesa política de Rajoy quan judicialitza el procés català i no permet el referèndum, però també afirma que voler la independència total no és realista

i
Albert Solé
4 min
Ludger Mees parla alemany, anglès, francès i basc, i també entén i sap llegir el català.

Va néixer a Essen (Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya) el 1957, però fa més de 20 anys que viu a Zarautz (Guipúscoa) i està casat amb una navarresa. Els seus pares el van portar de petit a Gernika a estiuejar, i conèixer el que havien fet els seus compatriotes en aquell municipi basc el va colpir fins al punt que es va especialitzar en història d’Euskadi i va arribar a ser vicerector de la Universitat del País Basc. Fa unes setmanes va venir a Barcelona per fer una conferència sobre les relacions entre el nacionalisme basc i el català al Palau Macaya de l’Obra Social La Caixa.

El País Basc té el sistema de finançament més semblant a la sobira nia econòmica i, en el moment més àlgid, el suport a l’independentisme basc no va superar el 40%. ¿Això pot explicar els percentatges de suport a Catalunya?

És un tema complex. El sistema d’autonomies és molt ambigu i obert, cosa que incentiva bascos i catalans a negociar una ampliació de les seves competències, però per contra, com que no és un sistema gaire definit, el fa dependre de les majories polítiques que hi hagi a Madrid. I també obre la porta a la creixent intervenció dels tribunals per resoldre problemes polítics.

¿Té solució l’encaix de Catalunya i el País Basc dins d’Espanya?

No hi ha cap altra sortida que reconèixer que Espanya és un estat plurinacional, cosa que es resisteixen a fer tant el PP com sectors importants del PSOE. Sense aquest reconeixement no hi haurà solució. I una segona recomanació és que caldria repensar conceptes del segle XIX que estan desfasats al segle XXI. Per exemple, l’article de la Constitució que parla de la “indissoluble unitat d’Espanya”, però també el concepte d’“independència”. El lehendakari, Iñigo Urkullu, com a nacionalista, sempre defensa que es poden ampliar els marges de sobirania, però també veu que en el món global actual un estat completament independent no és gaire real.

Quina és la diferència entre els dos nacionalismes?

La mobilització de la societat civil. A Catalunya la societat civil és la que ha pressionat els partits, i particularment CDC, que duia l’autonomisme a l’ADN, i això al País Basc no ha passat. I el PNB tampoc té un partit com ERC que competeixi amb ell i l’arrossegui cap a posicions més independentistes.

Més enllà del factor terrorisme i del concert econòmic, ¿hi ha alguna singularitat sociològica?

El nacionalisme català i el basc objectivament són aliats. La seva raó de ser és la configuració d’un estat plurinacional, i això no s’ha resolt ni amb l’Espanya de les autonomies. Però a partir d’aquí, aquesta relació ha sigut molt més difícil del que la història oficial ha dit. En origen el moviment nacionalista basc era de la petita burgesia urbana, amb tics etnicistes, ferventment clerical i amb poc arrelament social. Això el diferencia enormement de l’origen del catalanisme. Un cop el PNB s’obre més i s’inscriu en el sector més liberal i democristià s’obren vies de cooperació, i n’hi va haver molt durant l’exili.

Quin tipus de cooperació?

El lehendakari a l’exili, José Antonio Aguirre, va impulsar la reconstrucció de la Generalitat a l’exili el 1945, gràcies a alguns crèdits, i va promoure que Catalunya entrés en el govern republicà a l’estranger. Però això va durar molt poc, ja que quan Josep Tarradellas es converteix en l’home fort del republicanisme català a l’exili, tot es trenca. Per exemple, Tarradellas va dir el 1949: “Els catalans, per als bascos, som els parents pobres, els bascos es consideren amb dret a imposar-nos el seu criteri, a intervenir en la nostra vida interior i a coaccionar-nos si no ens prestem a seguir el camí que ens tracen”.

En l’època més dura del terrorisme en democràcia, el discurs dels governs espanyols era sempre “sense violència es pot parlar de tot”. Catalunya ha demostrat que aquella frase no era certa.

Els que hem analitzat el procés polític al llarg de la història sabem que tot el que es diu té un context, i no tot va a missa. Si a mitjà o llarg termini a Catalunya i al País Basc hi hagués una àmplia majoria a favor d’una nova situació política, diguem estat propi o altres models, cap estat podria negar-se a negociar-ho. Però perquè això sigui així caldria que des del nacionalisme s’entrés a la negociació amb certa flexibilitat.

¿És un error de l’Estat no permetre el referèndum per saber quin és el suport real a la independència entre els catalans?

Per a mi tot el tractament del referèndum és una mostra de la debilitat del sistema polític espanyol. Jo crec, tot i que no ho puc comprovar, que si s’hagués buscat una via per facilitar aquesta consulta al principi de tot, ara segurament no estaríem com estem. Ara, també s’ha de dir que, tant al País Basc amb Ibarretxe com ara a Catalunya, potser s’està mitificant massa el que és un referèndum. La consulta s’ha convertit en un tòtem, quan el més important seria discutir què volem aconseguir, quin tipus d’estat volem per als nostres ciutadans. Els polítics els tenim per resoldre problemes i, si com a polític no ets capaç de resoldre’ls, no pots passar la patata calenta a la gent. El referèndum ha de ser el final d’un llarg camí, no pas l’inici.

stats