Per què s’amaguen les audiències digitals de la televisió
Les audiències determinen, en el coliseu televisiu, quins programes viuen i quins moren. Però és il·lusori pensar que això és un empoderament del públic. En realitat, només uns quants milers de persones tenen la capacitat de mostrar el polze cap amunt o cap avall: són les 4.625 famílies que tenen un audímetre. Els executius de televisió t’admetien en privat que la mostra era massa petita per tenir una fotografia precisa, però com que als anunciants -i als planificadors- ja els anava bé guiar-se amb aquell indicatiu, hi havia el pacte tàcit d’acceptar els resultats, sense haver d’encarir el sistema de mesuratge multiplicant el parc d’audímetres.
Però vet aquí que arriba internet. I cada vegada més gent deixa de consumir televisió tradicional -la que es mira escarxofat al sofà i a l’hora que emeten els programes- i comença a consumir continguts amb altres dispositius, a través de la xarxa, sigui en directe o en diferit. Les televisions dels EUA i del Regne Unit han incorporat aquests consums d’internet en la seva mesura d’audiències. Tenen dues dades: la de l’endemà, amb les dades dels televisors que tenen audímetre, i, pocs dies més tard, una nova dada a la qual sumen el consum de la resta de dispositius en diferit.
No pas a Espanya, on es continua funcionant amb la dada de tota la vida. I és veritat que la tele convencional representa la immensíssima majoria de consum, però l’altra guanya posicions, trimestre a trimestre. Per què, doncs, es margina? Se m’acuden dues explicacions. La primera, i principal, és que al duopoli -Mediaset i Atresmedia- ja li va bé. Actualment, aquestes dues cadenes sumen, arrodonint-ho, el 60% de l’audiència. I, amb això, aconsegueixen un 90% dels anunciants. Amb aquest rendiment envejable, que deixa un magre 10% del pastís publicitari a canals que representen el 40% dels espectadors, ¿per què haurien de voler alterar les coses? Hi ha més a perdre que no pas a guanyar. I, al capdavall, cada cadena bé que recull les seves dades digitals, amb les quals pren decisions.
El segon motiu és que el duopoli manté una capacitat de pressió sobre el sistema de mesures que s’hauria de veure si podria repetir en el món digital. No és que els audímetres estiguin directament manipulats, però no s’ha de perdre de vista que hi ha una comissió tècnica que determina com es reparteixen i on hi ha representades les cadenes. Atresmedia i Mediaset, com a operadors dominants, hi tenen molta veu i molt de vot: ho vam poder comprovar fa tres anys, quan Telecinco va forçar que a Catalunya es retiressin part dels audímetres de cases catalanoparlants per posar-los en d’altres de monolingües en castellà. “La retirada d’audímetres de llars on es parla en català amenaça el lideratge de TV3”, escrivíem en aquest diari el 2014. Doncs bé, no només per aquest factor -però també per aquest factor- resulta que ja hi hem arribat. Són uns 2.000 milions d’euros que estan en joc. Cada dècima d’audiència compta. ¿Esperaven un arbitratge innocent?
