Un model de recerca que ha donat resultats

Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat d’assistir a un acte commemoratiu del desè aniversari del Consell Europeu de Recerca (ERC, per les inicials en anglès). Va ser a Brussel·les i per a mi, que vaig estar implicat, d’allí estant, en les fases inicials de l’ERC (del juliol del 2009 a l’agost del 2010), va ser un moment de gran satisfacció. En poc temps l’ERC ha esdevingut un programa estrella de la UE, un element central i articulador de l’espai europeu de recerca i un referent que fa possible la comparació de l’estat de la recerca entre els diferents estats membres de la Unió.

Voldria comentar algunes de les estadístiques que es van repartir. Fixem-nos en el nombre d’ajuts rebuts pels diferents estats des de l’inici de l’ERC fins a les darreres dades disponibles (les de mitjans del 2016). Els ajuts són individuals, i se sumen les tres categories principals ( starting, consolidator i advanced grants ). Cada ajut representa, com a mínim, 1,5 milions d’euros. Els tres estats que n’han guanyat més són el Regne Unit (1.488), Alemanya (1.031) i França (888). No és cap sorpresa que aquests estats se situïn per davant d’Espanya. És el més lògic: superen Espanya per població i per PIB. A continuació venen els Països Baixos (593) i un estat associat, Suïssa (468). No és tan natural que Espanya es quedi per darrere d’aquests dos països, ja que els supera en població i en PIB. Hauria de quedar per davant, i si no hi és ha de ser perquè al llarg dels anys no s’ha fet prou bé. Atrapar els Països Baixos seria un objectiu molt raonable per a la política científica espanyola. El següent estat ja és Espanya (384), per molt poc davant d’Itàlia (380), un país amb més població i amb més tradició científica. Per avaluar el drama italià considereu que a Itàlia hi ha uns 20 investigadors amb ajuts ERC no italians, però hi ha 300 italians amb ajuts ERC fora d’Itàlia! Les xifres per a Espanya són 90 i 90. En conclusió: podria ser millor, però Espanya fa un paper digne.

I Catalunya? Doncs Catalunya representa la meitat d’Espanya. En el mateix període, i pels mateixos conceptes, tenim la meitat del total espanyol, 193 (amb uns ingressos de 373 milions d’euros), una xifra que només ens situaria al darrere de set estats de la UE, i en relació a la població només d’un: els Països Baixos (i dos més, Suïssa i Israel, si incloem a la comparació els països associats). És a dir, l’èxit espanyol és en gran mesura un èxit català. La resta d’Espanya és com una Catalunya. Si fos com dues, l’objectiu d’atrapar els Països Baixos ja estaria assolit.

Podem concloure, doncs, que hi ha una fórmula per aconseguir que Espanya s’apropi als Països Baixos. Si Catalunya ho ha pogut fer dintre del marc jurídic espanyol també ho podria fer l’Estat. Nosaltres hem desenvolupat un model europeu i flexible que ha funcionat. Euskadi també l’ha adoptat i també els dona resultats. M’alegraria que també ho fes l’Estat. A l’arena europea no som competidors. Hi ha algun bon indici. Els dirigents científics espanyols tenen ulls, veuen el que funciona, veuen d’on surt l’èxit a l’ERC, i sembla que comencen a moure’s en la direcció que això recomana (un exemple: el llançament de l’Agència Estatal de Recerca).

Ara bé, l’espai europeu de recerca és cada cop més competitiu i els diferents estats, estimulats per la comparació permanent que les estadístiques faciliten, estan millorant amb rapidesa les seves estructures de recerca. Convé que nosaltres no defallim. Hem superat un test d’estrès monumental (la crisi) i ho hem fet en un marc normatiu estatal poc favorable. Ara que comencem a deixar enrere la crisi hem de persistir, impulsant i consolidant un model que ha estat guanyador. Per fer-ho necessitem, donades les problemàtiques específiques del sector de la recerca, un quadre normatiu adequat i l’empatia de les autoritats comptables corresponents. Pel que fa a legislació, el Parlament de Catalunya va establir, a la llei de mesures fiscals i financeres del 2011, un bon marc d’autonomia, i rendiment de comptes, per als centres de recerca (mai impugnat pel govern central). Pel que fa a les autoritats comptables, fins ara l’empatia no ha faltat a l’hora d’evitar les interpretacions més restrictives possibles de les lleis bàsiques (en aquest àmbit, afortunadament, el rigorisme maximalista no l’han practicat ni el govern central ni la Comissió Europea). Atès el que ens hi juguem, cal suposar que aquesta sensibilitat es mantindrà.