14/05/2016

Un IRPF com a Polònia o com a Dinamarca?

3 min
Un IRPF com a Polònia o com a Dinamarca?

Aquests últims dies s’ha obert el debat sobre la necessitat i conveniència d’apujar l’IRPF, cosa que ha donat pas a tota mena de demagògies, entre les quals la de Pilar Rahola abominant del Govern. Comencem per fer avinent que a Catalunya es paga més que en qualsevol altre lloc d’Espanya per sota de 80.000 euros i es paga menys que en qualsevol altre lloc d’Espanya per sobre d’aquesta xifra. Altrament dit, tenim l’esquema impositiu menys progressista de tot l’estat espanyol. ¿I si ens comparem amb aquells països europeus en què ens agrada emmirallar-nos? Doncs la comparació és encara pitjor, en el sentit que en aquests països es paga força més que no pas paguem aquí. De fet, enlloc d’Europa no es paga menys que aquí, tret de les ex-Repúbliques socialistes. Fins i tot a Grècia la recaptació fiscal és més alta: arriba a un 36% del PIB, mentre que a Espanya voreja el 33%.

Si per exemple ens fixem en Dinamarca, un país que sovint citem com un exemple a seguir, veurem que la recaptació fiscal supera el 49% del PIB, 13 punts més que a Espanya! I no pas pels impostos sobre els beneficis, com podríem pensar o desitjar, sinó per IVA i IRPF, que conjuntament aporten més del 75% del total. En concret, per IRPF recapten el 27,5% del PIB, mentre que Espanya no arriba al 10%. I tot i aquesta tributació molt més alta, com que els salaris a Dinamarca són més de dues vegades els d’aquí, després d’impostos encara són un 30% superiors, i a més gaudeixen de més serveis públics i millors sense que les seves empreses deixin de ser competitives. On és el truc? En la productivitat molt més alta de la societat danesa, amb un producte per hora treballada de 65 euros, mentre que a Espanya és de 34 -i de vora 40 a Catalunya.

I com que Dinamarca no té el petroli que sí que tenen Noruega o els països del Golf, on la productivitat resulta del valor apropiat del subsòl i no pas del valor afegit pels seus pobladors, sembla assenyat pensar que la molt més alta productivitat danesa és el resultat d’un conjunt de factors que inclouen l’educació bàsica, professional i superior, la recerca i la innovació, les infraestructures i la qualitat institucional, per citar els més directament finançats amb els impostos. És a dir: la seva productivitat depèn del valor socialment afegit durant generacions. Si fa no fa, com passa amb els nostres castells: un resultat conjunt en què cada individu és cabdal, des del que fa pinya fins a l’enxaneta.

Com a contraexemple, a Polònia recapten lleugerament per sota d’Espanya, un 32% del PIB, però el seu producte per hora treballada és menys de la meitat de l’espanyol -13 euros contra 34- i els seus salaris no arriben a un terç dels nostres. És a dir: els impostos baixos en cap cas compensen els salaris, encara més baixos, ni aquests salaris fan més competitives les seves empreses. Quin dels dos models volem per a Catalunya? Aquesta pregunta, que hauria de ser retòrica, deixa de ser-ho quan reclamem salaris alts i serveis públics de qualitat, com tenen a Dinamarca, i alhora voldríem impostos baixos com a Polònia, sent com és evident que aquests impostos han de finançar l’hoste social que ens ha de garantir el benestar, la prosperitat i la competitivitat.

És cert que a Catalunya la cosa es complica, atesa la falta de sobirania fiscal i la fuita permanent de recursos; això obliga a buscar els impostos on no n’hi hagi, de fuites, com ara al tram autonòmic de l’IRPF. I atès que la productivitat és una característica de país, molt principalment derivada de la despesa i les inversions públiques, sembla del tot raonable que qui més se n’aprofiti i obtingui una renda més alta contribueixi més fiscalment. I qui cregui que tot el que guanya és mèrit exclusiu seu, i que en conseqüència hauria de pagar menys impostos, que provi de guanyar el mateix a Polònia o Swazilàndia. També és cert que no tota despesa pública contribueix igualment a millorar l’hoste social. N’hi ha que són malaguanyades. A Espanya en tenim exemples faraònics i a Catalunya també. Com tenim exemples de desviació de cabals públics a butxaques privades. I totes dues coses fan ben difícil que la ciutadania accepti de bon grat una pujada d’impostos. Abans caldrà que els seus gestors públics demostrin la seva honestedat i competència, i això no serà possible sense una exigència i un control permanent de la ciutadania. El mateix que és necessari per fer que els governs i el conjunt de la UE, en comptes de competir per atraure capitals, oferint-los privilegis fiscals, els facin pagar la seva part.

stats