02/11/2016

Què tenen en comú Clinton i Merkel?

4 min
Què tenen en comú Clinton i Merkel?

M’imagino que, com a alemanya, és ficar-me on no em demanen, però Hillary Clinton m’il·lusiona. I és que, com a dona, em fa la sensació que també em representa a mi. Si les coses van bé, per primer cop a la història una dona, una de nosaltres, governarà el món. Endavant, Hillary!

El cas és que moltes de les meves contemporànies -tant nord-americanes com alemanyes- no semblen compartir la meva il·lusió. Si bé l’avantatge de Clinton entre les electores s’ha ampliat d’ençà que s’han fet públics els comentaris sexistes de Trump i les veus que l’acusen d’assetjament sexual, els sondejos revelen una manca de veritable entusiasme. Moltes dones diuen als enquestadors que és fantàstic que una dona estigui a punt d’arribar a la presidència, però... per què ha de ser aquesta?

La seva reacció em recorda la que hi va haver quan el 2005 Angela Merkel va esdevenir la primera cancellera d’Alemanya. Després del seu triomf electoral, ben poques dones manifestaven un entusiasme sense reserves. Alice Schwarzer, la feminista més coneguda d’Alemanya, va ser gairebé l’única a qualificar els resultats d’“autèntica fita per a les alemanyes”, un moment històric comparable a l’arribada d’“una persona negra a la Casa Blanca”. Al meu parer, Schwarzer tenia raó. Tot i això, moltes altres dones van destacar la trajectòria amb clarobscurs de Merkel com a ministra de Dones i Joventut als 90, el fet que no disposés d’un programa feminista i el seu estil “desapassionat”.

Aquestes crítiques semblaven injustes. Quin problema hi ha en el fet de ser dona i ser tranquil·la? En qualsevol cas, no hi va haver temps per aturar-se en això, perquè els alemanys van encetar de seguida un debat histèric sobre el fet que el marit de la nova cancellera no l’acompanyés en el seu primer viatge a l’estranger i els possibles danys que l’absència d’una primera dama -perdó, primer marit- podia infligir a la política exterior alemanya. La primera visita de Merkel va ser a l’aleshores president francès, Jacques Chirac, que, per cert, li va besar la mà amb galanteria, cosa que també va donar peu a especulacions.

Aquesta manca d’entusiasme s’explica per dos motius aplicables tant a Merkel com a Clinton. A moltes dones encara els fa l’efecte que, en certa manera, les dones poderoses no són “una de nosaltres”.

Merkel va arribar al poder superant els homes que tenia al voltant. Es va posar al capdavant dels cristianodemòcrates apartant el seu mentor, l’excanceller Helmut Kohl (que l’anomenava mein Mädchen, “la meva noia”). El 2005 es va imposar al canceller Gerhard Schröder, un home molt mascle conegut perquè considerava que l’emancipació de les dones era “ Gedöns ”: quincalla. Merkel ho va aconseguir aplicant la seva insòlita intel·ligència política així com un vell maquiavel·lisme que va portar una dirigent del Partit dels Verds a remugar que la nova cancellera era “el millor home dels cristianodemòcrates”.

La poca il·lusió que susciten Merkel i Clinton recorda aquella estranya idea dels primers temps del feminisme segons la qual si les dones manessin (atès que donen vida i, per tant, són bones i protectores per naturalesa) el món seria diferent i millor. La manera com s’ha criat les dones, fins i tot les de la meva generació, ens inculca desconfiança en l’acció estratègica. Creiem que sempre hem de ser “autèntiques”, que els nostres actes han d’estar en tot moment en consonància amb el nostre cor i que el destí ens tractarà amb justícia si és així. Superem-ho. Ja és hora que ens adonem que les Merkel i Clinton del món sí que són “una de nosaltres” i que moltes de nosaltres podríem ser elles.

El segon motiu que explica per què no abracem aquest moment és la nostra depriment manca de solidaritat.

A l’estiu un escàndol sorgit al partit de Merkel va sacsejar Berlín. Una jove regidora d’un dels consells dels districtes de Berlín va publicar una carta oberta en què descrivia el sexisme que havia patit al llarg de la seva breu carrera política: un senador de Berlín la va anomenar “rateta bufona” i va haver de suportar el xafardeig constant sobre amb qui se n’anava al llit per fer carrera. Tot i que ningú ha posat en dubte els fets fonamentals del seu relat, les seves motivacions i el seu caràcter no van trigar gaire a ser qüestionats, fins i tot per altres dones. Per tant, vam perdre l’ocasió de celebrar un debat com cal sobre el que implica ser dona en la política alemanya.

En el millor dels casos, la solidaritat femenina és fràgil. Però això no vol dir que no cooperem mai. A Alemanya hi ha nombroses associacions de dones del món de la política i l’empresa i han acomplert un paper crucial en l’establiment de quotes obligatòries de dones als consells d’administració de les grans empreses cotitzades, per exemple. Tanmateix, sovint ens falta la mena de lleialtat pròpia del camp de batalla, una causa comuna que vagi més enllà de rivalitats, gelosies i desacords menors. És el destí que sovint recau sobre les generacions nascudes en les últimes fases d’una revolució. Es té la sensació errònia que ens podem permetre el luxe d’estar dividides. Les restriccions inherents al fet de ser dona semblen menys existencials avui dia que quan Clinton i Merkel eren joves, però encara hi ha molt a fer -des de la igualtat salarial fins al dret de decidir lliurement sobre l’embaràs-, i l’amenaça de la regressió sempre és present.

Merkel ha marcat un abans i un després. Si bé va ser prou intel·ligent per no presentar-se amb un programa feminista (si el seu partit ja va tenir prou feina a acceptar una dona, una feminista hauria espaordit els conservadors), durant anys ha donat suport a diverses ministres amb programes clarament feministes. A més, els seus governs han introduït canvis importants, com ara millores en les baixes parentals.

Reconèixer i aprofitar els moments de victòria unificadors i lloar les grans líders té una importància cabdal. Així doncs, si les coses van bé el 8 de novembre, germanes, prepareu el xampany i mostreu el vostre orgull!

stats