12/02/2016

La fi de l’era Merkel?

4 min
La fi de l’era Merkel?

Les pròximes setmanes determinaran molt probablement el futur de la política alemanya davant la crisi dels refugiats i potser el futur mateix del país.

S’acosten dues dates importants: una cimera de la Unió Europea el 18 i 19 de febrer, que representa l’última oportunitat de la cancellera Angela Merkel per obtenir el suport de la resta d’Europa per a la seva política de portes obertes als refugiats, i posteriorment les eleccions del 13 de març en tres estats federals, que constituiran un referèndum implícit sobre el rumb polític de Merkel.

Potser les generacions futures recordaran aquests mesos com els últims dies del període de convergència. A l’àmbit europeu, per convergència s’entén l’evolució política iniciada a la postguerra cap a una “unió cada vegada més estreta” entre els estats nació europeus, segons paraules de l’historiador alemany Andreas Wirsching. Fins fa poc, la convergència semblava gairebé una llei de la naturalesa, un procés potser lent però mai reversible.

Durant aquesta última dècada -l’era Merkel- el concepte de convergència també s’ha aplicat als canvis que s’han produït a Alemanya. Semblava que les diferències culturals i econòmiques entre l’Alemanya Oriental i l’Occidental estaven disminuint, tot i que encara eren considerables. La societat feia la impressió de ser més tolerant amb els gais i les mares amb una carrera professional. Els fills i néts d’immigrants turcs ocupaven càrrecs importants, la qual cosa reforçava la seva integració en la societat en general. La gran coalició entre socialdemòcrates i democratacristians esborrava aparentment el que quedava de l’esquerra i la dreta. Com a alemanya de l’Est i moderada en tots els aspectes, Merkel era alhora el resultat i la principal representant d’aquesta evolució.

Van ser uns dies feliços, però ara s’han acabat.

Poderoses forces centrífugues han entrat en acció. El sistema alemany de partits està canviant. Els que se senten perjudicats en aquesta època de creixent diversitat -alemanys de l’Est i homes blancs ja grans- aboquen la seva ira a internet i les urnes, votant un partit d’extrema dreta com Alternativa per a Alemanya, que promet combatre la “correcció política” i tancar les fronteres.

Amb el pronòstic d’obtenir entre un 7% i un 15% dels vots en les pròximes eleccions estatals, Alternativa per a Alemanya està prenent votants als socialdemòcrates, que abans ho eren tot i a qui ara els sondejos donen només un 13,5% a l’estat de Baden-Württemberg, i se situa per davant d’Els Verds. A Alemanya, on els governs solen consistir en coalicions entre els principals partits, la irrupció de l’extrema dreta és inquietant, per no dir una altra cosa.

No és només una qüestió de política. Al carrer, i fins i tot a les famílies, hi ha ira i descontentament. Creix la violència contra els centres d’acollida per als sol·licitants d’asil. Els debats a internet són una nebulosa irada, plena de suposicions esbiaixades, en la qual els ciutadans acusen el govern i els mitjans de comunicació alemanys de mentir descaradament, per la qual cosa recorren als mitjans estatals russos per obtenir informació.

Potser el símptoma més evident de desintegració és la mateixa Angela Merkel. Durant anys ha tingut uns índexs d’aprovació tan alts que la feien inexpugnable. Ara, de sobte, el 81% d’alemanys no estan d’acord amb la gestió governamental de la crisi dels immigrants, i una enquesta de la setmana passada posava de manifest que el percentatge d’aprovació havia baixat 12 punts i se situava en el 46%. Merkel, que era abans el centre del centrisme alemany, ara també està marginada.

El relat de la convergència és teleològic. Aquesta “unió cada vegada més estreta” no és només una frase en un tractat o una sòbria descripció del que hem vist aquestes últimes dècades. És el que pensàvem que havia de ser per un procés natural, el que Europa havia de fer.

I el mateix es pot dir de la cohesió cada vegada més estreta de la societat alemanya. Per als urbanites esquerranosos com jo, la idea que potser estiguem entrant en una fase de desintegració -per no dir regressió-és especialment dolorosa, perquè demostra que ens havíem empassat una mentida, la mentida que la història és un carrer d’un únic sentit encaminat sempre cap a una societat lliure, liberal i multicultural. La inquietud provocada per l’afluència d’immigrants demostra que molts alemanys ja no comparteixen aquesta visió, si és que alguna vegada l’han compartit.

Potser Merkel està atrapada en el mateix parany. La incondicional benvinguda dispensada als refugiats l’estiu passat i la seva afirmació que acollir-los era un esforç compartit pels europeus semblaven basades en la convicció que tots els canvis eren un pas cap endavant.

És difícil dir què passarà ara. Probablement Merkel no farà un gir total, no en aquest moment, però amb el seu estil habitual i prudent ja ha començat a desfer-se de la imatge de mare Merkel. El 30 de gener, en una convenció regional del partit, es va adreçar directament als refugiats: “Quan la pau torni a Síria, quan l’Estat Islàmic sigui derrotat a l’Iraq, confiem que tornareu al vostre país”.

Mentrestant, una de les més estretes aliades de Merkel i cap de llista a les eleccions de març, Julia Klöckner, ha presentat una proposta sobre els refugiats que clarament fixaria un límit per al nombre de persones que poden entrar al país, una cosa que Merkel s’ha negat a fer. Molta gent considera que el pla de Klöckner és un globus sonda de Merkel. De tota manera, vista la gravetat dels moviments que sacsegen Alemanya, és poc probable que les quotes puguin solucionar les coses.

El professor Wirsching afirma que les crisis han interromput la convergència, però també, en última instància, han creat noves línies de col·laboració que amb el temps han reforçat la unió dintre del continent. I potser, a la llarga, el mateix passarà a Alemanya. Tot i que trigarem a veure-ho.

stats