L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Manchester, Rosell i l'amenaça de la força'

Hi ha dies que l’actualitat porta un accent greu sobre qüestions decisives. Avui és un d’aquests dies i per això aquesta anàlisi tocarà tres temes.

El primer, l’atemptat de Manchester. El presumpte autor de l’atac que va provocar la mort de 22 persones i ferides a 60 més té 22 anys i és nascut a Manchester, fill de libis que fa anys es van escapar del règim de Gaddafi. Una vegada més, com a Bèlgica o a França, ens estem exclamant que com és possible que gent nascuda i educada en un país atempti contra els seus veïns, o sigui, com és possible que no s’integrin.

Sobre la no-integració hi ha algunes pautes conegudes: que si viuen en guetos, que si arriben predicadors que els porten al límit emocional de desitjar el martiri per guanyar el paradís, que si els discriminen quan busquen feina o volen llogar un pis o entrar en una discoteca, que si l’ascensor social està espatllat per a aquestes persones… És possible que aquestes siguin algunes de les causes, però si la pregunta és per què no s’integren, potser la resposta és perquè, en realitat, no viuen aquí. Vull dir, físicament sí que són entre nosaltres, però no viuen en un barri sinó que viuen a les xarxes, viuen en un canal de YouTube, en uns xats, en unes webs. Aquests terroristes locals tenen els peus aquí però tenen el cap allà, i això és possible perquè les xarxes socials tenen ja una força prescriptora i educadora molt més gran que mil hores de classe en una aula o mil sermons dels pares. Però si ho veiem a casa, on, per dir-ho planerament, som gent d’aquí de tota la vida, com costa d’integrar la canalla en els valors, les normes de comportament. Hi ha gent que no viu en un poble o en una ciutat, sinó en un canal de televisió. La transmissió cultural de pares a fills, de ciutadans entre ciutadans, a tot arreu, ha quedat bruscament interrompuda per la informació alternativa, abundant, eficaç, innòcua o mortal, disponible en un senzill mòbil. Per descomptat, no estic dient que calgui prohibir els mòbils ni les xarxes, però sí ser conscients que algú que viu al nostre costat físicament pot estar vivint simultàniament molt lluny de nosaltres i això complica encara més la lluita antiterrorista.

El segon aspecte de què vull parlar és de Sandro Rosell, detingut ahir pel blanqueig de capitals. Aquí el tenen, somrient de cara a les càmeres per aparentar que tot està bé. Repeteixo que fins que no hi hagi una sentència judicial, Sandro Rosell és innocent dels càrrecs que se li imputen, i a aquestes altures tenim prou exemples d’espectaculars actuacions policials que no comencen fins que no hi ha les càmeres, sobretot a Catalunya. Ara bé, Sandro Rosell va arribar a la presidència del Barça donant lliçons de regeneració ètica en la vida del club. Va obtenir una victòria rotunda entre els socis i la va malgastar: en comptes d’unir va dividir, va pactar perquè a ell i a Bartomeu els declaressin innocents i el condemnat fos el FC Barcelona pel fitxatge de Neymar, i quan ja no ho va veure sostenible, va plegar sense donar explicacions i va deixar Bartomeu de successor. Rosell va ser un mal president, la seva gestió ha condemnat el Barça als jutjats i l’ombra dels seus negocis amenaça de fer un taca que no se’n va.

I finalment, continua l’escalada verbal del govern espanyol contar el Govern i el Parlament. Ara és tendència referir-se a la llei de transitorietat jurídica, que ningú no ha vist, com a cop d’estat. No és que el debat nominal sigui el més important, però cada paraula compta. Un cop d’estat és una rebel·lió contra l’ordre constituït, amb armes, tots sabem el que és un cop d’estat. Dir això d’una tramitació democràtica és un insult greu. Un més. A Espanya, ja sabem qui ha perpetrat els cops d’estat. I com que estem molt acostumats que el PP imputi als adversaris els comportaments que en realitat són propis del seu partit, és clar que referint-se al procés en termes tan amenaçadors està preparant el terreny mental i polític per actuar per tots el mitjans contra el que en diu una amenaça. Ara Rajoy s’esquinça les vestidures perquè la llei pugui aprovar-se en un sol dia, però sap perfectament que aquesta no és la qüestió, que ha tingut molts dies, anys, per buscar una sortida política, però ho ha fet amb policies i jutges.