Respondre no és contestar

Respondre no és contestar. No ho és a la vida, ni a la política. I, si no, aneu al Diccionari Alcover-Moll, per dir-ne un que hauria de formar part de la biblioteca bàsica de qualsevol família del país, i ho constatareu. Respondre, en política, hauria de voler dir donar resposta als reptes fonamentals de la societat, en un moment donat, i en un període generacionalment significatiu. La falta de respostes obre la porta a la contestació. És molt clar que de la crisi del 2007 ençà, però de fet des de molt abans, jo diria que des de la primera crisi del petroli, la capacitat de donar respostes reals a les ambicions de les classes populars i mitjanes de les societats avançades ha minvat en picat fins a arribar al moment present. Els reptes no són retòrics: generar llocs de treball sense fer-ho al preu de precaritzar la vida; generar vivenda sense fer-ho al preu de suburbialitzar les nostres ciutats; atraure inversions sense fer-ho al preu de malvendre els actius nacionals; exportar idees i productes sense fer-ho al preu d’exportar el talent; actualitzar la nostra capacitat productiva sense fer-ho al preu de malmetre el nostre ecosistema... I així podríem anar fent la llista més i més llarga. Quan el món occidental, movent-se entre la socialdemocràcia i el conservadorisme, sembla relativament incapaç de respondre, la contestació puja i puja de nivell fins a convertir-se en opció política. Fins a guanyar.

Què ha passat? Com és que persones centrades, persones que objectivament no estan pel baladreig, per cap mena de populisme, ni de dretes ni d’esquerres, finalment acaben optant per la política de la contestació? Els populismes d’esquerres i els de dretes s’assemblen cada dia més en les formes, en els continguts, en la manera de menysprear la democràcia representativa, en com malparlen del liberalisme, en la manera de fer afirmacions des d’una impostadament ridícula autoritat moral que pensen que els dóna haver llegit una mica de Gramsci o de Carl Schmitt. Ho veiem a Catalunya, a Espanya i a gran part del món occidental. Ho hem vist en el camí seguit pel Brexit, per exemple, en el qual una bestiesa com una casa de pagès ha acabat esdevenint una realitat política emparada, en gran part, per una barreja de votants d’extrema esquerra, d’extrema dreta i de gent centrada que s’ha sentit representada només per la contestació.

Passejant per Catalunya podem comprendre, tanmateix, fins a quin punt la contestació té unes bases que van molt més enllà de les samarretes de colors que s’han fet més o menys famoses en alguns punts del país. Fa temps que em fixo en l’eix Flix-Ascó, a la vall de l’Ebre: els alcaldes de totes dues poblacions han maldat per mantenir-hi l’activitat productiva, conscients del que pot significar per als pobles respectius l’abandonament definitiu de la indústria química i de la producció o de l’activitat relacionada amb l’energia nuclear. Al final del camí, quan la realitat s’imposa i els pobles perden allò que n’havia estat la saba durant tres, quatre o cinc generacions, el futur, què dic el futur, el present queda en mans de la contestació. Perquè és evident que pels mitjans habituals no és possible recuperar el tremp d’un passat no gens llunyà. Ho hem vist a la vall del Cardener i a la vall del Llobregat, amb l’ensorrament de tota la indústria tèxtil que havia alimentat aquestes venes del nostre país. Ho vam veure amb la fi de la indústria metal·lúrgica i naval de Barcelona, ara fa trenta o quaranta anys, que va estar a punt d’acabar definitivament amb la Barceloneta i que va generar un moviment de malaise, de malestar, enquistat en una contestació que avui té altres formes.

El problema del país, el que genera la contestació, ha tingut també a veure amb el fet que Catalunya s’havia polaritzat al voltant de socialistes i de convergents. Al cap dels anys, quan el país veu en l’emancipació nacional una resposta real i potser possible, quan descobrim que els partits que volem que ens representin no han de parlar en clau de classe social sinó de com solucionar definitivament la relació amb Espanya per fer front als reptes socials, que són els nacionals, no ens n’hem sortit. Potser no és possible. El cas és que la contestació, convertida en opció política, ha fet una passa cap endavant i treballa per refer l’hegemonia, obviant la nació. I així veiem exconsellers convergents reubicats en el cor del projecte contestatari, tal com hem vist dirigents i intel·lectuals socialistes reforçant el sobiranisme. El repte de la contestació esdevinguda política és donar resposta als reptes reals. Potser per això recorren a aquells a qui havien contestat. Per fer política. Per donar resposta. A veure si se’n surten.