20/11/2016

Reus

3 min

Els fets de Reus ens interpel·len. Que una persona gran, sola, pobra, aparentment abandonada de tothom, mori perquè se li cala foc al pis mentre s’escalfa amb espelmes és molt greu. He sentit les declaracions de l’alcalde de Reus, de la regidora, del conseller, del president de la Generalitat i del responsable de Gas Natural, i m’ha semblat que, més enllà de mirar de fixar posicions amb els ulls posats en les asseguradores i la por al què diran, no hi havia una assumpció clara, per part de tothom, de les responsabilitats compartides. Mònica Terribas, en una entrevista emesa dijous passat a El matí de Catalunya Ràdio, va posar contra les cordes el conseller delegat de Gas Natural quan aquest s’aferrava al reglament, o a la seva inexistència, per excusar-se per no haver sabut actuar per aturar els fets. Tampoc no sembla que la societat circumdant hagi estat a l’altura. Em refereixo a aquella xarxa que tots hauríem de tenir per anar tirant, per viure amb dignitat, sentint-nos protegits i estimats: família, veïns, coneguts... La persona que va morir, en tenia?

Aquesta setmana passada s’ha celebrat la cinquena edició de la Smart City Expo and World Congress de Barcelona. Ha estat un èxit esclatant. Avui ja no hi ha discussió: Barcelona és la capital mundial del moviment imparable de les smart cities, un dels motors de generació de feina i d’oportunitats més importants del món. El president Obama deia no fa gaires dies que tota persona interessada en la millora de les ciutats al món havia de passar per Barcelona. Les smart cities són ciutats que es preparen per respondre adequadament als problemes quotidians de les persones que hi conviuen. Precisament una de les solucions que van convertir Barcelona en la capital mundial de les ciutats des de l’any 2012 va ser el projecte Vincles, impulsat aleshores per l’Ajuntament de Barcelona en el marc de les iniciatives d’innovació intel·ligent i smart cities, i dels serveis socials, d’urgències i d’emergències de la capital del nostre país. Aquest projecte va rebre el premi al millor projecte de ciutats intel·ligents del món l’any 2014. No es tractava d’un projecte centrat en l’estalvi, ni en els sensors, ni en les plataformes tecnològiques. Era un projecte centrat en les persones, conceptualment molt senzill, i per tant molt ben pensat, amb implicacions molt profundes: el projecte, adreçat a les persones grans que viuen soles, feia servir les TIC per no deixar mai soles les nostres persones grans que viuen aïllades, soles, amb pocs recursos... apartades del món. El principi, com deia, era molt senzill, i va ser producte d’un munt de converses, recerques i reflexions sobre com treure el màxim partit possible del big data, l’anàlisi de dades creuades públiques i privades, la utilització dels sensors, de la teleassistència i de les darreres tecnologies digitals aplicades a la salut i a la intercomunicació perquè la vida de la nostra gent gran que més pateix -habitualment dones en els llindars de la pobresa- pogués millorar en qualitat, i en dignitat.

Avui comptem amb dades i tecnologia de sobres perquè fets com els de Reus no passin. Implantar algorismes que creuin les dades de població en situació de risc, combinant-les amb la utilització de dades procedents de sensors a casa, i amb històries mèdiques, està a l’abast de les empreses dedicades al desenvolupament de les smart cities. Catalunya és el país del món que en genera més. Catalunya és el país del món que genera més start-ups relacionades amb el big data. Qui ens ho havia de dir fa només cinc anys, quan ens hi vam posar. L’aposta per les smart cities, per la internacionalització, per la innovació, desmenteix cada dia els habituals profetes del mal fat. I aquí l’únic mal fat que tenim és el dels qui s’agafen al reglament, als procediments administratius, a “la culpa és teva”, per no donar respostes a la senyora de Reus.

Les smart cities serveixen per saber si la senyora Maria, que té 85 anys i viu sola en un pis de la plaça Prim de Reus, o en un pis de l’Eixample de Barcelona, dina cada dia, si obre i tanca la nevera, si surt a caminar, si parla amb els fills o amb els veïns, si pren les medicines que li toquen, si algú la va a veure un cop al dia; si, per tant, segueix tenint vida social i afectiva. Les smart cities serveixen per dissenyar les placetes on la senyora Maria podrà baixar a prendre el sol, mentre aquella mare jove juga al sorral amb la nena que encara no té un any. Perquè elles, un dia, malgrat l’edat, seran, com la senyora Maria, subjectes actius del progrés social.

Reus era evitable. Calia estar més atents a les persones, i al desenvolupament. El signe dels temps.

stats