A l’ombra d’una ceiba
D’entre les moltes fotografies que comencen a circular sobre el retorn de Fidel a Santiago de Cuba, n’hi ha una en què, darrere d’una no tan important quantitat de persones que acomiaden el dictador cubà onejant banderetes, hi ha una dona gran mirant seriosa la processó amb els braços plegats, a l’ombra d’una ceiba.
La mort de Fidel no fa res més que recordar fins a quin punt els somnis justos no justifiquen els mitjans. Fidel va derrotar el colonialisme ianqui, és cert, però també va derrotar la possibilitat de la reforma política democràtica. Els que des del confort europeu el defensen sense haver-lo patit queden dramàticament empetitits i definitivament posats al lloc que els correspon a la història de les lluites per la llibertat des de l’ètica i la radicalitat democràtica per l’exemple de Nelson Mandela.
Aquests dies hem sentit polítics catalans parlar de les virtuts del partit únic, hem sentit parlar de conceptes com democràcia dinàmica (contraposada, esclar, a la democràcia liberal i representativa, basada en la llibertat individual), tan semblants a la franquista democràcia orgànica. És ben curiós que els polítics que n’han parlat ho han fet des de la inefable autoritat moral que pensen que els dóna parlar des de l’esquerra radical, com si aquest radicalisme donés patent de cors per defensar els totalitarismes, sense despentinar-se.
Penso que les opcions polítiques més perjudicades per aquest acriticisme dolós són les opcions d’esquerra liberal i democràtica, tan arrelades en la tradició política del nostre país. Aquest abandonament general del centre polític ha donat molta força a grups i persones que defensen una eventual alternativa de democràcia directa i participativa (sense que veritablement ningú sàpiga com s’articularia) al sistema basat en el sufragi universal; propugnen la cancel·lació de l’economia social i de mercat; proposen, en definitiva, opcions de dirigisme social que haurien, segons ells, de dur-nos a una societat més justa i equitativa. Esclar que, per fer-ho, estan disposats a fer-nos renunciar al més just i equitatiu que tenim els humans, que és la nostra llibertat. L’esquerra reformista hauria hagut de posar el crit al cel des de fa molt de temps, i no ho ha fet.
Per la dreta les coses tampoc no van millor. Els Trump i totes les formes de lepenisme que guanyen un terreny vedat fins ara a la dreta més tronada només s’expliquen perquè la dreta liberal, allà on era potent, ha esdevingut tan irrellevant políticament parlant com l’esquerra a la qual tot just em referia. Armats amb un poti-poti de patrioterisme que fins no fa gaire hauríem titllat de tronat, equipats amb un aïllacionisme social i econòmic que els acosta en alguns casos a l’autarquisme i en d’altres al proteccionisme previ a les conflagracions mundials del segle XX (cal llegir més història, i cal treure’n conseqüències pràctiques per al present i el futur immediat), la dreta més dura aconsegueix atraure els que fins ara no han estat atrets per l’altre costat extrem de l’espectre polític.
Mentrestant, el ventall democràtic, liberal, aquell que no està disposat a acceptar allò de “a quanta llibertat estàs disposat a renunciar per garantir la teva seguretat i prosperitat”, perquè sens dubte es tracta d’un plantejament trampós i injust, veu com no haver actuat amb decisió, no haver parlat més clar, no haver dit les coses pel seu nom, o no haver articulat propostes i accions polítiques basades en persones veritablement capacitades per encarnar l’avenç de la societat, passa una factura molt costosa.
La socialdemocràcia europea s’ha vist superada per una societat urbanitzada, envellida (també els joves europeus, més envellits que mai), atemorida, carregada pels passius de l’herència colonial, tan mal resolta; per la manca de visió demogràfica... És incapaç de fer front als reptes tecnològics, identitaris, productius que planteja el segle XXI. El liberalisme, per la seva banda, s’ha quedat aturat en la defensa d’uns interessos que no són els de les grans masses de població que, proletaritzada, avui veu com el món industrial i de serveis desapareix enmig de noves formes d’articulació socioeconòmica que la superen, o directament la marginen.
La por, la falta d’expectatives, la pèrdua de la identitat com a àmbit de seguretat psicològica individual i col·lectiva, la falta de veu, la consciència de desiguals amaren la nostra societat, que ara sembla buscar respostes enllà del sistema.
La dona de la ceiba sap, però, que enllà del sistema hi ha promeses, mites revolucionaris i... dolor, molt de dolor moral i físic. Mirant-la he pensat que si no li donem respostes girarà cua i la perdrem per sempre.
