Opinió 06/09/2016

La màquina

La sorpresa de posar el passaport andorrà en un aparell de facturació en un aeroport dels Estats Units i anunciar-te que necessites un visat per poder entrar a l’Estat espanyol

i
Bru Noya
2 min

La meva cara havia ser la més semblant a la de babau desconcertat de Jack Black a l’anunci de Nespresso quan la maquineta d’un aeroport dels Estats Units em va notificar que per entrar a Espanya necessitava un visat. I m’ho va anunciar en lletra gòtica com si fos una campanya de màrqueting de Pull&Bear o de Gucci o que em volgués vendre ‘The life of Pablo’, el darrer disc de Kanye West.

Quan arribes a un aeroport deixes de ser persona per començar a ser ultratjat, humiliat, vexat, maltractat i escarnit. Però és que a més jo estic a punt d’accedir al grau d’indocumentat després d’introduir el meu passaport en un aparell per facturar i obtenir la targeta d’embarcament. Suo, amb la mirada fixa en un punt llunyà, com un franctirador que acaba de trobar-se la seva presa després de mesos d’infructuosa recerca per una zona pantanosa fins que apareix un empleat. Em diu que quan aterri a Barcelona, si no tinc visat, em tornaran cap als Estats Units. Facturo l’equipatge i ja m’ho trobaré.

Potser durant la meva absència s’ha declarat la independència de Catalunya o sóc víctima d’una confabulació del FinCen, de diversos agregats d’interior d’ambaixades espanyoles, d’un comandant de la Guàrdia Civil, de la CIA, del FBI i de les clavagueres de l’Estat espanyol. Deambulo atordit per la terminal com el darrer hippie que va abandonar Woodstock fins que surt l’avió.

Arribo a Barcelona i espero el control de passaports amb la síndrome de Truman perquè crec que tothom m’està observant constantment, i amb un rictus a la cara com si m’hagués enganxat un testicle amb un tamboret d’Ikea. Miro constantment el mòbil que, en aquell moment, té un poder idiotitzador sobre mi superior al de qualsevol benzodiazepina com a depressora del sistema nerviós central. Sortosament passo el control sense cap problema i constato que Espanya continua amb un govern en funcions i que allò que deien els clàssics d’equivocar-se és humà es pot aplicar també a les màquines. Potser per això la que més m’agrada del gimnàs és la de les begudes. Poso un euro i em dóna dues llaunes. No funciona bé.

stats