25/01/2016

Eleccions anticipades

4 min

L’impàs polític espanyol es juga en dues dimensions diferents. La primera, molt immediata: unes negociacions per formar govern que no passen de ser un bon acte de comèdia (o potser farsa?) política. La segona, molt més profunda i amb un to ombrívol: la crisi econòmica i la qüestió catalana.

Considerant la correlació de forces parlamentàries, no hi ha cap coalició de govern possible llevat de dos escenaris extremadament improbables. El primer és una coalició d’esquerres PSOE-Podem-IU amb el suport (positiu o en forma d’abstenció) de DL i ERC. Aquesta solució només és possible, però, si els partits sobiranistes cauen en la temptació secular del catalanisme un cop arribat a Madrid: aplicar l’anomenada teoria del mal menor, que diu que un govern del PP (o noves eleccions de resultat incert) és sempre un escenari pitjor que una coalició de neo Azañas i neo Largo Caballeros al capdavant de l’estat espanyol, independentment de les promeses o el programa de l’esquerra. En canvi, si fan de partits sobiranistes de debò, són fidels als seus votants, no es dobleguen a la pressió creixent que patiran els propers dies i exigeixen, com a mínim, un referèndum, el PSOE no cedirà i les eleccions seran inevitables.

El segon escenari és encara més inversemblant: una coalició del PP, de C’s i del PSOE extremenyo-andalús. Aquesta solució és, des d’un punt de vista estrictament material, la més lògica: Extremadura i Andalusia són les regions amb més a perdre amb un nou sistema de finançament; l’electorat (envellit i provincial) del PP viu de les pensions i les infraestructures finançades per l’arc mediterrani; C’s necessita protagonisme mediàtic per no morir com li va passar al CDS de Suárez. Una escissió del PSOE equivaldria, però, a un suïcidi polític i a la transferència de la meitat dels seus escons a Podem.

Els polítics espanyols ho saben, tot això, i, ara per ara, s’entretenen en un joc d’aparences, dirigit a penjar la llufa de les eleccions anticipades al contrari i a emergir com el líder responsable que va intentar salvar Espanya per damunt dels interessos particulars dels altres partits. El primer moviment de Rajoy (declinant l’encàrrec de formar govern) ha anat dirigit contra el seu propi partit. Al PP li hauria anat millor deixar morir Rajoy a mans del PSOE per, un cop Sánchez hagués fracassat en la construcció d’una coalició alternativa, triar un nou candidat capaç de recuperar els vots de C’s en unes noves eleccions. Autoimposant-se un temps de reserva, però, Rajoy ha deixat els barons del PP en una situació de fora de joc transitòria.

Sense proposta des del PP, l’encàrrec de formar govern haurà de passar necessàriament al PSOE. En aquest cas, a Sánchez sí que li convé intentar la investidura per poder provar davant del votant que ha marxat a Podem que el PSOE és l’únic partit capaç de construir un equip i un govern solvent des de l’esquerra. Intentant-ho en tindrà prou: si perd amb el vot en contra dels partits catalanistes, sempre podrà fer una nova campanya electoral com l’home que no va sacrificar mai l’interès general d’Espanya. En aquest joc, Podem té un avantatge inicial: el seu líder té el suport indiscutible de la seva coalició (llevat dels valencians). Però també s’enfronta a un perill: si bloqueja (o sembla que bloqueja) l’alternativa d’esquerres, pot acabar sagnant cap al PSOE.

De tota manera, el bloqueig institucional espanyol té causes més profundes que els malabarismes estratègics dels partits polítics. L’economia espanyola ha tornat a créixer. Però l’atur continua alt i la distribució de la renda s’ha fet més desigual. Entre l’any 2007 i l’any 2013 (l’últim any amb dades completes) la renda econòmica només va créixer (en termes reals) entre el 15 per cent més ric de la població. Aquest creixement, però, va ser modest, d’un 5 per cent aproximadament -símptoma que la recuperació econòmica no ha anat de bracet d’un gran dinamisme empresarial-. En realitat, l’increment de la desigualtat ha sigut el resultat de la caiguda de les rendes més baixes. La renda del 20 per cent de la població amb menys ingressos va baixar entre un 20 i un 25 per cent. Un espanyol al bell mig de la distribució de la renda guanyava aproximadament un 7 per cent menys l’any 2013 que abans de la crisi.

Aquesta recuperació tan dèbil ha tingut un impacte directe sobre la política espanyola. Ha partit l’esquerra per la meitat: la vella socialdemocràcia felipista sembla incapaç d’oferir sortida a mileuristes i exclosos del mercat laboral. I a la dreta, ha deixat les classes mitjanes urbanes tocades pel cop de la crisi: l’esclat de la bombolla immobiliària els ha pres tot el que havien aconseguit en el canvi de segle i alhora ha destapat tota la trama de corrupció que havia alimentat els negocis d’aquella època. És aquesta doble crisi (cadascuna dins d’una de les dues grans subcultures d’Espanya) la que ha entrat ara a les Corts espanyoles. I trigarà a marxar.

stats