La pau exigeix molt més que brindis
UN ASSASSÍ IRROMP en una festa de Cap d’Any i s’emporta desenes de vides. Podria ser l’argument d’un telefilm barat escrit per un guionista mandrós, però és la trista manera com ha començat aquest 2017 a Istanbul. De seguida vaig llegir missatges de desànim que venien a dir: “Res a fer, ja podem anar brindant per la pau que mentrestant mira què passa”. Dels símbols se n’aprofita tothom, i és clar que aquest atac buscava això: trencar la màgia dels primers minuts de cada any i tacar-la de sang i por.
També hem celebrat els primers nadons del 2017 mentre ja hem hagut de denunciar primeres morts per violència domèstica. És el cicle de l’esperança i el terror, el xoc dels bons propòsits amb la dura realitat. Però no comparteixo el “no hi ha res a fer”. És evident que un món més just i pacífic ens queda lluny. I que no hi arribarem a còpia de brindar o d’expressar desitjos en veu alta.
La igualtat i la pau porten molta feina, requereixen un compromís ferm del màxim de persones, i per sort ja n’hi ha moltes que hi deixen la pell. És responsabilitat sobretot dels governs, però també de cadascun de nosaltres. Per això em preocupa la vigència de la crueltat i de les actituds violentes en un dia a dia on hi ha massa mòbing i bullying i tota mena d’abusos. I en un món d’expulsats de casa seva, del seu barri, del seu país, de les seves terres, del dret a vides dignes.
Entre brindis i brindis de Cap d’Any, tan preciosos com estèrils, tenim 365 dies útils per treballar a fons i a llarg termini en educació, en mesures que igualin les oportunitats de tothom, en ponts entre les cultures, en un món més acollidor i compassiu, que aïlli la barbàrie i les seves llavors. Conscients que sempre hi podrà haver una persona que irrompi armada en una festa de Cap d’Any, però esperançats amb el projecte d’un món on això sigui molt més excepcional.
