11/03/2017

Jo a tu de què et conec

2 min

I QUÈ? TOT IGUAL? La feina? Continues al lloc de sempre? I a casa, com aneu? Improvises frases no comprometedores, sense nom ni referències explícites, a l’espera d’alguna informació que et rescati de la situació absurda, en què l’altre et saluda efusivament i demostra ser posseïdor de dades íntimes teves mentre a tu aquella cara et sona però ara mateix no et ve al cap de què.

S’han inventat trucs agosarats, però requereixen una execució convincent. Deixar anar a la primera: perdona, no recordo com et deies. I si diu Josep respons: no, home, Josep ja ho sabia, volia dir el cognom. I si diu Llopis la resposta simètrica, fins a completar nom i cognom a meitat de preu, només amb un 50 per cent de ridícul.

Per als que no gosem utilitzar una defensa tant a l’atac, el drama és que la situació s’allarga, cap comentari aporta noves pistes, et vas sentint atrapat i la culpa et paralitza tota la inventiva, de manera que per manca de sinceritat inicial enfiles converses poca-soltes mentre et creix la cara d’idiota.

També et pots trobar en un carreró sense sortida, per exemple si et demanen que els dediquis un llibre, preguntes a qui i et responen “A mi” amb un somriure amistós. Tu ja saps que no el podràs dedicar “A mi” i, vista la familiaritat, intueixes que l’interlocutor oficialment conegut però ara mateix desconegut del tot per la teva memòria traïdora no rebrà bé que l’hagis oblidat. I no s’aguanta per enlloc que ho hagis dissimulat uns minuts, somiant que trobaries una sortida miraculosa i digna.

Si vius el tràngol en companyia, pot passar que a sobre els teus et retreguin que no els hi has presentat l’amic que acabes de saludar. Però si ja et coneixen i t’han vist suar en situacions similars, t’ho perdonen i es limiten a humiliar-te amb un “Què, ni idea de qui era, oi?”

stats