04/12/2016

La fi de la gran coalició

3 min
Jean-Claude Juncker i Martin Schulz han estat garants de la Gran Coalició.

DIRECTORI. L’Eurocambra és un microcosmos, el laboratori de la política comunitària: per la diversitat de forces polítiques, pel xoc entre el debat ideològic i l’agenda de les capitals, pel descobriment de la utilització mediàtica de les institucions i, al final, per la constatació del pes inexorable d’una gran coalició entre el grup popular europeu i els socialdemòcrates que acaba decidint bona part de la legislació europea. El Parlament és la institució més imprevisible, on creixen i s’expressen aquelles forces excloses a la Comissió o al Consell. És un monstre amb molts caps, lligat curt pels dos grans grups de la cambra, que s’han repartit el poder alternativament cada legislatura, malgrat el tràmit dels resultats electorals.

El fins ara president de l’Eurocambra, Martin Schulz, ha estat un dels garants d’aquesta gran coalició. La seva entesa amb el cap de l’executiu comunitari, Jean-Claude Juncker, ha facilitat que, els últims dos anys i mig, les institucions europees hagin funcionat com un gran directori.

A Brussel·les es deia irònicament que -a més del Consell, la Comissió o el Parlament- el menjador de l’Hotel Stanhope de la capital belga s’havia convertit en una altra peça clau de la política comunitària. Juncker i el seu vicepresident Frans Timmermans, Martin Schulz i els líders dels dos grans grups de la cambra -el democristià Manfred Weber i el socialdemòcrata italià Gianni Pittella- s’hi han reunit, un o dos cops al mes, per sopar, conversar i precuinar bona part de la legislació comunitària. L’hotel exercia, així, de seu informal de la gran coalició. Els equilibris de Berlín, traslladats a Brussel·les.

CÀRRECS. Però les eleccions alemanyes ja han alterat (nou mesos abans) els equilibris comunitaris. L’SPD enfila la precampanya. Schulz deixa Brussel·les per ser el candidat que s’enfrontarà a Angela Merkel, i el pacte pel qual la presidència de l’Eurocambra canviaria de mans en favor dels conservadors s’ha trencat i ha donat pas a una nova guerra de noms i cadires.

El socialdemòcrata Pittella ha presentat candidatura a la presidència -que vol Weber- i ha declarat que dóna la “Grosse Koalition” per acabada perquè cal obrir “una nova fase” amb una agenda més “progressista”. Un Juncker cada cop més debilitat s’ha quedat sense el seu aliat primordial. I el president del Consell, Donald Tusk -també conservador-, se sent amenaçat per la pressió dels socialdemòcrates que demanen el seu cap com a compensació pel relleu al capdavant de l’Eurocambra. En definitiva, més paràlisi institucional i legislativa en una Unió Europea ja prou afectada per la inacció. Altre cop l’espectacle del mercadeig de càrrecs per a unes institucions políticament empetitides. És l’Europa de les realitats paral·leles.

ELECCIONS. El 2017 és un any electoralment clau a França, Holanda i Alemanya. Totes les enquestes són (en graus diferents) prometedores per al Front Nacional de Marine Le Pen, el Partit de la Llibertat de Geert Wilders o Alternativa per a Alemanya. L’agenda política comunitària tornarà a quedar segrestada per l’amenaça electoral. Ja va passar abans de les anteriors eleccions alemanyes. La por a alimentar el descontentament social o l’argumentari euroescèptic acaba paralitzant les institucions europees. Aquest cop, però, el cos a cos entre Schulz i Merkel posarà Europa al centre de la campanya.

Calen propostes diferents. Abandonar la gran entesa del “no hi ha més alternativa”. Entre la política del directori i la “política de la insurrecció” -com l’anomenen alguns editorialistes- cal tornar a debatre sobre Europa.

stats