Sí, ministre

EXCEPCIÓ. La legislació comunitària “és el preu que paguem per fer veure que som europeus”, es lamenta Sir Humphrey en un capítol del Sí, ministre, quan Jim Hacker protesta per la burocràcia de Brussel·les. “Per què creu que vam entrar a la Comunitat Europea, ministre?”, li pregunta en Humphrey. “Per enfortir la germanor entre les nacions lliures d’Occident”, respon Hacker. “Hi vam entrar per fotre els francesos i separar-los dels alemanys”, matisa Humphrey, disposat a il·lustrar el ministre: els francesos hi van entrar “per protegir els seus pagesos ineficients de la competència comercial”, els alemanys perquè volien “ser readmesos a la raça humana” i els luxemburguesos “per treure’n beneficis”, és un “joc al servei dels interessos nacionals”. Era el 1981 quan Humphrey i el ministre carregaven a la BBC contra una burocràcia comunitària que vivia de “xampany i caviar”.

Els britànics sempre es van sentir còmodes en el seu paper de rebels inadaptats a un projecte que es van voler fer a mida. A dins però a fora. Amb clàusules d’exempció per a aquells acords que no els agradaven i concessions pressupostàries només per a ells. Però el Brexit “no va ser mai una demanda de la societat britànica”, aclaria el professor d’Oxford Paul Craig, que va passar fa uns dies per Barcelona. I, malgrat tot, la sortida de la UE es va imposar. Des d’aquell vot d’ara fa un any fins a la sortida de Theresa May dijous a la nit amb el cap cot de l’edifici del Consell, on es reunien els caps d’estat i de govern de la Unió, ha passat una eternitat política que ha desplaçat la força negociadora de Londres a Brussel·les i ha transformat una amenaça real d’implosió del projecte comunitari en un nou idil·li franco-alemany.

UNITAT. Si el poder és escenificació. Si el domini d’un estat o d’una institució depèn en gran part del poder i la força que els altres li atribueixen, aleshores la cimera de la Unió Europea de dijous i divendres passat va ser una gran posada en escena. La representació d’una unitat perduda.

Ha passat un any del referèndum britànic, de l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca, de la involució democràtica a Turquia o de l’allargament de l’ombra de Vladímir Putin fins a enfosquir els processos electorals europeus, però també ha sigut l’any de les eleccions a França i els Països Baixos, que no van confirmar l’onada guanyadora del populisme a la UE.

Els Vint-i-set s’han aferrat a la unitat com a resposta defensiva a aquells que auguraven la crisi política definitiva. La unitat d’una imatge: Angela Merkel i Emmanuel Macron compareixent junts al final de la cimera (eclipsant qualsevol altra roda de premsa).

La UE encara és un projecte vàlid per als Vint-i-set i Theresa May va haver de jugar dins i fora, relegada de les discussions sobre el futur de la Unió.

DIVISIÓ. Però l’optimisme de la setmana passada a Brussel·les era, sobretot, escenificació. Qualsevol debat sobre cap on va Europa topa, primer, amb la nova divisió est-oest que, des de l’anomenada crisi dels refugiats, s’ha fet més profunda i organitzada. El grup de Visegrad (Polònia, Hongria, Eslovàquia i la República Txeca) s’han convertit en un contrapoder a Brussel·les: contra la locomotora franco-alemanya (sobretot després de les crítiques de Macron a les polítiques il·liberals de Varsòvia i Budapest) i contra més integració de l’eurozona i tot el que representi pèrdua de sobirania nacional o institucionalització de l’Europa a dues velocitats. I encara hi ha un altre grup -el dels aliats tradicionals del Regne Unit-, holandesos, suecs, danesos o finlandesos, entre d’altres, partidaris de l’Europa mercat únic.

La UE, a més, continua arrossegant totes les ferides obertes dels últims anys: desigualtats econòmiques i socials, insolidaritat amb els refugiats, la crisi dels partits tradicionals que va alimentar l’auge dels populismes.

Potser Sir Humphrey tenia raó i el veritable motiu dels britànics per ser dins la UE era frenar el motor de la Unió. Però sense ells, els Vint-i-set continuaran dividits. “La Gran Bretanya ha tingut el mateix objectiu en política exterior els últims cinc-cents anys: crear una Europa desunida”, diu Humphrey en un altre capítol. El drama dels britànics avui és adonar-se que la UE s’ha fet tan gran i tan diversa que ja no els necessiten per a això.