¿Es pot humanitzar la plaça dels Països Catalans?
Ahir al migdia, plaça dels Països Catalans, al davant de l’estació de Sants. Sis joves s’entrenen amb el seus monopatins ocupant tota la zona nord. Els bancs-taula estan protegits amb unes reixes, com engabiats, i un cartell avisa que està en marxa una rehabilitació que no es veu per enlloc. El terra ja és més de ciment que de rajoles, pegats per a un paviment massa desgastat. De tant en tant travessen la plaça persones, poques, amb maletes. Dues casetes d’obra amaguen unes sortides d’emergència que ja no tenen ús, cosa que accentua l’aspecte de provisionalitat d’una plaça que mai ha complert la seva funció.
El 25 de novembre el plenari de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar, a iniciativa del PSC, “reafirmar el compromís amb la recuperació de la plaça dels Països Catalans, premi FAD del 1983 i exemple d’intervenció urbana dels anys 80 a la ciutat, amb l’objectiu de garantir el seu ús ciutadà i potenciar-la com a espai cívic per als veïns”. També es va decidir “iniciar les actuacions per a la catalogació de la plaça dels Països Catalans com a bé d’especial protecció”.
Ho va celebrar el regidor d’Arquitectura i Paisatge, Daniel Mòdol, a la clausura del Congrés d’Arquitectura aquell mateix dia. L’elecció és simbòlica perquè aquesta plaça, dissenyada per Albert Viaplana i Helio Piñón entre el 1981 i el 1983, va ser la primera “plaça dura” i l’emblema d’una manera de fer urbanisme que, tot i els seus molts encerts a l’hora de guanyar espai públic en una ciutat que llavors en tenia un dèficit crònic, va primar el disseny per sobre de la comoditat i el ciment per sobre del verd. La protecció és una manera de mantenir el control municipal sobre l’esperada rehabilitació de la plaça que s’ha compromès a fer Adif aviat.
El que no veig del tot clar és si aquesta protecció vol dir que s’haurà de tornar a deixar la plaça tal com estava el 1983, que és el que sembla. Més que res perquè aquella intervenció, tot i que simbòlica, no ha resultat reeixida. El desaparegut Albert Viaplana va ser un dels arquitectes més representatius de la Barcelona del final de segle passat -la remodelació del CCCB em sembla un gran encert, per exemple- però en el tema de les places no se’n va sortir gaire. N’hi ha prou veient els seus darrers projectes, com la plaça Lesseps o la plaça Europa, per constatar que tenia un amor excessiu pels gestos manieristes en forma de tubs, línies trencades i elements d’escassa funcionalitat que dificulten el gaudi de l’espai públic. La plaça dels Països Catalans és molt més minimalista, però com bé deia Xavier Monteys en un article al Quadern fa pocs mesos, és “una expressió constructiva de la infelicitat”. Esperem, doncs, que la protecció no sigui estricta i, a més de millorar la circulació, rodada i de vianants, a la zona, permeti la introducció d’alguns elements més “feliços” que humanitzin un espai que hauria de ser un refugi amable per a uns viatgers que de vegades necessiten un espai obert on sigui agradable esperar, que és el que fan sovint. Serà possible?
