22/03/2016

Que Europa no tanqui parèntesi

4 min
Que Europa no tanqui parèntesi

Poques hores després dels atemptats de Brussel·les #StopIslam es va convertir en tendència a les xarxes socials. Tanmateix, gran part de les mencions no eren pas xenòfobes, sinó que criticaven els que responsabilitzen l’islam i tots els musulmans de les morts. Malgrat que les xarxes no són precisament un exemple de refinament sinó més aviat un niu de simplificacions, en ocasions com aquesta permeten de visualitzar les tensions i ambivalències normatives de les nostres societats. Per exemple, els milers de ciutadans que es neguen a caure captius de la demagògia islamòfoba i que alhora són conscients que no podem ser ingenus davant dels terroristes i els intolerants. Ciutadans que no renuncien ni a les llibertats per a tothom ni a la seguretat. Ciutadans, en definitiva, prou sofisticats per saber que la democràcia exigeix ponderacions i equilibris, que les llibertats i els drets no són il·limitats.

Correspon a les autoritats polítiques, militars i policials de decidir quines són les reaccions més adequades per evitar la proliferació del terrorisme i garantir la pau. Com a detentors del monopoli de la violència, la seva responsabilitat és garantir la pau interna i evitar les morts violentes. L’opinió pública, per la seva banda, pot matisar la seva interpretació del terrorisme, no cal que incorri en els estereotips del musulmà pervers i amenaçador que ha de ser assimilat i normalitzat tot renunciant a les seves particularitats. Els ciutadans europeus poden efectivament articular-se sense simplificar, com ho demostra el fet que els partits que utilitzen l’esquer de la xenofòbia pugen a les enquestes però no són (encara) hegemònics.

Fins i tot davant d’aquests actes destructius i forassenyats, cal no perdre certa capacitat analítica. D’igual manera que el nostre caràcter es posa a prova en situacions adverses, també el nucli normatiu de les democràcies europees es manifesta en casos excepcionals. Com diu l’estudiosa turca Nilüfer Göle, el tracte que reben les minories musulmanes a Europa és índex de la salut normativa de les societats europees.

Es dirà, parcialment amb raó, que és una hipocresia parlar dels drets fonamentals occidentals, del progrés de la raó i la moral europeus, precisament en aquests dies, quan la UE acaba de tancar un acord amb Turquia que respon més a consideracions pragmàtiques i estratègiques que no pas a la salvaguarda dels drets dels refugiats. Efectivament, en aquest tractat es manifesta la por dels governs estatals europeus per les conseqüències electorals negatives de permetre l’entrada de refugiats. Els seus redactors sostenen que s’até als principis del dret internacional. Tanmateix, no tot el que és legal esdevé legítim. Certament, no podem demanar a la política que sigui tan intransigent com la moral. Però si es relaxa excessivament aleshores corre el perill cert de lliscar cap a una banalització dels fonaments normatius d’Occident.

La retòrica dels drets, font inspiradora de la millor versió europea, és absent en la crisi dels refugiats. La trobem només articulada, com veus clamant al mig del desert, pels representants de les associacions no governamentals que el cap de setmana passat van organitzar les manifestacions de suport als refugiats.

Fa uns anys, el filòsof i jurista italià Norberto Bobbio parlava de la nostra com l’era dels drets. Un altre jurista italià, Stefano Rodotà, defensa el dret a tenir drets. Les Constitucions i cartes de drets en què es van reconèixer el dret d’asil i altres expressions de la dignitat humana van ser redactades per pobles que venien d’assistir a l’horror en pròpia pell, que havien vist com els seus familiars, ells mateixos o els seus veïns eren tractats com coses. Amb aquest record van lluitar per un compromís inflexible amb la defensa de la dignitat. En dos sentits: la pròpia dignitat depèn de la dignitat que reconeixem en l’altre.

Els atacs terroristes amenacen la retòrica de la dignitat i dels drets. No tan sols perquè els terroristes persegueixen la seva eliminació, sinó perquè la reacció antiterrorista pot inclinar-se cap a una restricció de les llibertats fonamentals. Igualment, la crisi dels refugiats corre el risc de ser gestionada i administrada oblidant els compromisos jurídics fonamentals amb els drets dels desposseïts, malalts, pobres, perseguits i marginats.

És competència de la ciutadania garantir que l’era dels drets no esdevingui un parèntesi lluminós d’un continent que ja ha viscut els seus millors moments. Una tasca complexa per a una generació que no ha hagut de lluitar pels drets, perquè naixia tenint-los incorporats i fins i tot realitzats. I és que cal recordar que els drets només es mantenen amb vida si es lluita per ells i que la seva desaparició pot ser definitiva, perquè amb ells desapareix també la història, perquè els bàrbars cremen les biblioteques i expliquen noves mentides. El problema avui no són les utopies totalitàries sinó les distopies que neixen d’infiltracions subreptícies en la trama legal.

El filòsof John Gray ens recorda, des de fa anys, que el progrés moral i legal no és un concepte irreversible. Qualsevol passa endavant pot ser revertida. Els drets que avui es reconeixen universalment poden desaparèixer. Cal una ciutadania vigilant, uns mitjans de comunicació atents i emprenyadors, per impedir que les conquestes del passat caiguin de nou presa dels heralds d’un món millor en què els bons castiguen els dolents i amb l’excusa del bé practiquen el terror. Cal, en definitiva, maldar perquè el parèntesi dels drets es mantingui obert, incert i ambivalent.

stats