El fil d’Angela (Davis)

He deixat d’acceptar les coses que no puc canviar. Estic canviant les coses que no puc acceptar.

Angela Davis

Dempeus contra els murs, la històrica activista afroamericana Angela Davis es planta a les portes de la presó de Logronyo per visitar el pres polític basc Arnaldo Otegi. Va passar diumenge passat. Allà, el Regne de l’Arbitrarietat es palplanta i respon en tres segons kafkians i quatre monocords paraules burrocràtiques: “Vostè no està autoritzada”. Cau el teló. Que el febrer del 2016 Angela Davis sigui vetada per visitar Otegi no deixa de ser una altra escandalosa metàfora inquisitorial del temps canalla que ens assetja. Titelles-titellaires en un teatre infame de cartró pedra. Bromes de la democràcia quan la democràcia és encara de broma. De brometa.

Alçada enfront de les reixes fa 72 anys, Angela Davis denuncia a Bilbao el món-mur-filferrada dels nostres dies -Gaza, Lesbos, Mèxic, Gurugú, Guantánamo- esdevingut caserna, check-point i presó. L’ecosistema de la por, el negoci global del control social, el hòlding privat de la reclusió o les plusvàlues sucoses de la repressió a la migració, fent cotitzar el dolor en borsa. Presos en el món del mercat lliure, de com esquerdar el mur en continua parlant a la Democracia de la abolición (Trotta, 2016) defensant que el vell somni abolicionista d’un món sense presons perviu més que mai.

Tres voltes rebel, dona, negra i comunista, Davis insisteix -com fa dècades, enemiga pública número u, condemnada a mort per l’imperi el 1972- en la raça, el gènere i la classe com a element estructural de desigualtat i injustícia. Racisme, sexisme i classisme com a tensors brutals del capitalisme. Ho diu qui va néixer a Dynamite Hill, les cases que el Ku Klux Klan feia saltar pels aires en la foguera segregacionista de l’odi racial. Ho diu qui viu encara als EUA: desigualtat, brutalitat, austeritat.

Enfront dels discursos ordits de la por, 40 anys després del #freeangela que va recórrer el món, Angela fila l’internacionalisme i alerta de la ideològicament virulenta islamofòbia que pren el relleu a l’embogiment antiterrorista -“Déu està amb nosaltres”- del psicòpata Bush, piròman que mai va ser bomber. I ho aprofita per esmenar l’esquerra despistada i recordar que el capitalisme potser es pot contenir a estones però mai se’l podrà reformar. Angela, bufant als quatre vents del món.

Enfront de la inèrcia del temps i la inòpia impune del poder, recorda també que els 10 punts fundacionals del 1967 del Black Panther Party -habitatge, educació, prou brutalitat policial- segueixen vigents i que l’abolició del ferro de les cadenes visibles no va abolir pas l’esclavitud. 40 anys després aquí no ha canviat res, diu una vella consigna casolana. Què ha canviat i què no? Què ha anat a millor i què a pitjor?

Enfront de la desmemòria,la Davis segueix lleial i fidel a l’altra història, a baix a l’esquerra, la que mai no s’explica ni surt al paper cuixé de les edicions oficials d’una democràcia en fallida, però que és la que canvia el món. Mai no mira amunt en vertical, sinó avall en horitzontal, al costat: als seus i les seves, allà on les coses es mouen. Apel·la a la comunitat com a base de la resistència. Triem ser ciutadans o esclaus, en allò que fem o desistim de fer. I xiula que el procés mateix ja és canvi, perquè la lluita ens modifica i en el decurs ja ens transforma. Els sona?

Enfront de l’individualisme insidiós i l’‘egosurfing’ frapant, dispara cures i quotidianitats. Cuidar-se, cuidar-nos. Efecte vida viscuda i efecte temps compartit, nega la història dels grans herois, conscient que cada avenç democràtic, emancipador o civilitzatori és només fruit de lluites col·lectives, comunes i comunitàries. Zapatisme en lila: detrás de nosotros estamos ustedes.

Enfront de les contradiccions del cada dia, reconeix críticament -rialla inclosa- que va acabar votant Obama, que Sanders no ho fa pas malament, però alerta que la lluita mai s’acaba i no pot ser delegativa, sinó compromís de temps, de carns i ossos. Amb efecte mirall inclòs. Espill Angela Davis, que va ser Reagan qui la va foragitar de la universitat el 1969. El malson de Reagan va passar i els somnis emancipatoris van tornar a la universitat. El temps, jutge sever, posa les coses a lloc, i alguns botxins, a l’infern que els pertoca.

Ni murs, ni reixes, ni pors l’han tombat mai.I la seva esperança i revolta permanent mai no ha estat nostàlgia sinó anar més enllà, quan les paraules només són miratges si no van acompanyades de fets, actes i accions que les transformin en realitats. Fórmula Davis: “Si no es tenen somnis, si no s’empra la imaginació, si no es desobeeix, guanyen ells i guanya el capitalisme”. I ho diu somrient, sense càrrega de sacrifici: “Sempre he gaudit de la meva lluita”. Lliçons al vent: en negre, lila i roig. Que la pregunta mai és per què la gent es rebel·la sinó per què carai -cap cot, obediència cega- no ho fa.

Així, això, és el fil d’Angela. Bruixes, boges o desviades -traïdora o malfollada en la insuportable versió catalana domèstica-, els insults del poder mascle alfa a les aliances resistents i insubmises dels feminismes no han canviat des de la nit dels temps. Cantonada memòria i cruïlla dignitat, cercant alguna forma justa de cloure l’article, vam topar amb unes paraules de Camus que evoquen la dignitat dempeus d’Angela: “Si el somni no ens permetés anticipar un món diferent; que si la fantasia no fes possible aquesta capacitat una mica miraculosa que l’ésser humà té de clavar els ulls més enllà de la infàmia; què podríem creure?, què podríem esperar?, què podríem estimar?” Assaborint Angela Davis amb els mots d’Albert Camus: “En el fons un estima el món, a partir de la certesa que aquest món, trist món, esdevingut un camp de concentració, conté un altre món possible... O sigui que l’horror està embarassat de meravella. Si no, no tindríem aquesta certesa, a prova de bales, a prova de desencants i traïcions... Què seria de nosaltres? En el fons, l’acte de viure és un acte sagrat de bogeria”.

Gràcies, boja. De nosaltres, Angela, que t’estimem tant.