17/07/2016

O juguem tots o punxem la pilota

4 min

“Catalunya no s’ho mereix això”

Marta Ferrusola

La campanya de la directiva del FC Barcelona, sota el lema #TotsSomMessi, és, simplement, de vergonya universal. Es podria dir, amablement, que és un error d’horror, però seria fer massa concessions al llenguatge i tirar del pilotes fora. Prèvia necessària: no tinc ni idea de futbol. Sóc del Rayo Vallecano i prou, pel que significa i dignifica el rayisme, no pels cleptòmans que l’han dirigit. Però en el cas Messi, defraudador fiscal condemnat, els arguments esgrimits -doble vara de mesurar, arbitrarietat, persecució- no em serveixen de res, malgrat provar d’entendre’ls. Revesteixen íntegrament tota una crida a la impunitat fiscal. La passió pel futbol, pa i circ postmodern, potser encega, però només cal la prova del cotó fluix del canvi de nom: què diríem, artilleria i munició, si l’enxampat defraudant fos Cristiano Ronaldo? Els principis -contra els prejudicis- es demostren sempre en els moments difícils i quan et toca posicionar-te de prop i no de lluny.

Fet i desfet, la vergonya de la campanya rau en el fet que banalitza, minimitza i justifica la sagnia d’un frau fiscal que no és anecdòtic sinó estructural. Cap broma, cap ni una, quan les estimacions dels inspectors d’Hisenda és que el frau fiscal català anual puja a 16.000 milions d’euros i ens costa, a cada ciutadà contribuent, 2.000 euros anuals. I la directiva del Barça enfotent-se’n. Terrible. Context i antecedents, potser no és estrany, atès que l’elit dirigent del barcelonisme pot donar escasses lliçons ètiques: l’exvicepresident Godall a la llista Falciani; Josep Lluís Núñez condemnat pel cas Hisenda -“una trama de brutícia i cobdícia”, segons Fiscalia- i amb escandalosos privilegis penitenciaris; Rosell investigat aquí i al Brasil, i el Barça condemnat pel cas Neymar. Negocis i tupinades d’alta volada en l’imperi del futbol, la societat de l’espectacle i el capitalisme esportiu. Recordin la FIFA: Blatter. O la fosca màfia del COI.

Que ningú confongui -discurs facilet en píndola, simplista i reduccionista- el frau fiscal amb el barcelonisme i que res pretengui justificar el primer amb el segon. Seria prou mesquí, pervers i miserable. Joan Maria Pou ho ha dit ben clar: al futbol el que és del futbol i al frau fiscal el que és del frau fiscal. Sobre això ja m’agradaria llegir l’enyorat Manolo Vázquez Montalbán -“El Barça és l’exèrcit desarmat de Catalunya”- mirant-s’ho i llogant cadires. Perquè passa, també i sobretot, que la cultura de la cobdícia i l’avarícia no és exclusiva de les elits esportives. Actualment, a la fiscalia de Barcelona hi ha obertes 700 causes per frau fiscal que afecten la crême de la crême d’allò que anomenàvem burgesia catalana. Els 400 de sempre, en boca de Fèlix Millet. La desfilada judicial de les nostrades elits econòmiques i empresarials ha sigut de categoria els darrers dos anys. Aïllin la mentida del cas aïllat i fitin la llista: els Carulla, els Cuatrecasas, els Carceller, els Godia o els Sanahuja. Si a sobre recordem els recents casos dels papers de Panamà o el LuxLeaks, pitjor encara. Per això la campanyeta dels pebrotets és tan greu i impresentable.

Perquè el rerefons desvela que, efectivament i en efectiu, el frau fiscal és una indústria on -algun dia caldrà parlar-ne- convergeixen despatxos de luxe, assessors fiscals indignes i algunes àrees bancàries de grans patrimonis. La via Mascherano, enfront del cas Messi, diguem-ne que ha sigut prou diferent: el jugador ha acceptat la pena, ha pagat el que devia i ha denunciat els seus assessors fiscals. Messi, no, mentre fa vacances al resort de les Bahames que, boutade paradoxal, és paradís fiscal. I com que la memòria sempre empara caldrà recordar que en l’àmbit de l’esport d’elit i el privilegi fiscal, no cau res de nou des del cel. Fa més d’una dècada es va parir la llei Beckham -com en el seu dia es va parir la doctrina Botín- que xiulava que passava de tributar del 43% al 24%, legalitzant la desigualtat i el privilegi fiscal. Recordin-ho sempre: el màxim defraudador fiscal de l’estat espanyol és encara avui la nissaga Botín. 2.000 milions d’euros a Suïssa -500 cops més que els Pujol a Andorra- que van regularitzar amb tracte exquisit a la carta sense cap sanció. Si volen riure, riguin: l’origen d’aquella fortuna també era una deixa familiar del pare. Els sona? Des d’aquesta perspectiva, és simptomàtica la doble anècdota que explica Ignacio Ruiz-Jarabo a Estado fiscal y democracia (2010). Ruiz-Jarabo va ser director de l’Agència Tributària sota l’aznaritat. Al llibre recorda com Florentino Pérez, president del Reial Madrid, va pressionar Enrique Giménez Reyna -l’aleshores secretari d’estat d’Hisenda del PP i posteriorment imputat com a cervell de la trama Gescartera- perquè aturés, sota l’amenaça d’aturar la Lliga professional, les investigacions sobre futbolistes d’elit. També recorda el cas Vicario, ja saben, fiscalment andorrana. La tenista es va entestar que Aznar assistís a la seva boda el 2003, però li van exigir que abans passés comptes amb Hisenda. Aznar hi va anar, però Vicario no va pagar -un deute de 3,4 milions d’euros- fins al 2009, quan el Suprem va dictaminar-ho. I un dels darrers episodis es va escriure al Mundial de Sud-àfrica, quan els jugadors de la selecció espanyola van rebre una prima personal de 600.000 euros que van decidir declarar a Sud-àfrica al 23% i no al 43% de l’Estat, amb un estalvi de 132.000 euros per a cadascun. Patriotes de la pilota.

No cal satanitzar ni deïficar ningú, cal combatre actituds i mai persones i “odiar el delicte i compadir el delinqüent” com deia Arenal. Per això frapa que costi tant tantíssim demanar perdó, expressar voluntat d’esmena i fer pedagogia de la democràcia fiscal, que és la campanya que podria haver fet el Barça marcant la diferència. Perquè per veure les conseqüències del frau fiscal, de com fuig la possibilitat de fer un país millor, només cal llegir el darrer informe del Seminari Taifa, La despossessió de la vida quotidiana. Llegint-lo vaig pensar que la cúpula del Barça, més que un clam, semblava un clan: perquè aquesta ha sigut la imatge funesta i nefasta que han donat impulsant la campanya. Prou pilotes fora: jo no sóc Messi. Sóc d’Hisenda catalana, m’agrada pagar impostos -per contribuir a fer escoles i hospitals i construir un país en comú- i crec en la fiscalitat de la democràcia i la democràcia de la fiscalitat. La resta és frau, tribuneros cleptòmans, partits arreglats i àrbitres comprats. Democràcia corinthiana: o juguem totes o punxarà la pilota.

stats