Reaparició triomfal de Duran després de la desaparició d'Unió

BarcelonaUn líder polític que ha fracassat electoralment, que ha portat el seu partit a la ruïna econòmica i, en última instància, n’ha provocat la desaparició, pot rebre un homenatge públic? A la Catalunya del procés i altres prodigis, sí. Josep Antoni Duran i Lleida, l’home que va ser Unió durant tres dècades, va ser rebut triomfalment en la presentació del llibre que recull les seves famoses cartes web, Un pa com unes hòsties (ED Libros), en un acte que es produeix pocs dies després de la desaparició d'un dels pocs partits que havia sobreviscut a la Guerra Civil i el franquisme, i que finalment no ha pogut fer front a un deute de 22,5 milions d'euros. La presentació, en el qual l'homenatjat va evitar les referències a Unió "per no fer llenya", va derivar en un míting d’una formació que, a hores d’ara, encara no existeix, però que, seguint el fil del discurs del veterà democristià, es podria batejar com el partit dels angoixats.

“Hi ha molta gent angoixada [pel procés], i jo soc un d’ells”, va dir Duran abans de carregar directament contra els actuals dirigents de la Generalitat. “No ens enganyem més! No enganyeu la gent perquè això acabarà malament!”, va clamar entre els aplaudiments del públic, que celebrava especialment els dards contra els seus antics socis de CDC, avui el PDECat, i en concret els que anaven dirigits contra Artur Mas.

“Un líder polític no pot encapçalar la manifestació, no pot surfejar l’opinió pública. S’ha de preguntar: «Això que vol la gent és possible?» I si no ho és, dir la veritat, i si no et voten te’n vas a casa!” Aquí l’auditori es va deixar anar en el terreny de l’efusivitat, potser sense caure en el fet que qui se n’ha anat a casa, de moment, és el mateix Duran. "Calia tencar-ho tot?", es preguntava Duran citant el subtítol del llibre. El seu balanç del procés és diàfan: "El PSC i ICV s'han fracturat, Unió ja no existeix, CDC ara és el PDECat, que actua sota les directrius de la CUP i a Madrid ocupa un lloc al galliner del Congrés i té el portaveu inhabilitat. I per contra s'ha consolidat C's i ERC". Dels comuns, però, que fan bandera de l'ambigüitat clàssica convergent, no en va dir res.

I qui hi havia entre aquest públic tan entusiasta? Hi havia tres grans sectors. En primer lloc, la guàrdia pretoriana duranista de tota la vida, formada pel seu inseparable Josep Sánchez Llibre, Jordi Casas, Salvador Sedó, Ignasi Farreras i un Ramon Espadaler al qual li ha tocat el trist paper d’enterrador d’Unió mentre Duran s’emporta els aplaudiments, els copets a l’esquena i els somriures còmplices. El segon bloc estava format per personalitats de l’establishment social i econòmic català com ara Javier de Godó, Josep Lluís Bonet, Enric Lacalle, Anton Costas i Luis del Olmo. I el tercer grup el constituïen dirigents del PSC com Miquel Iceta, Pere Navarro i Jordi Menéndez, que ara es reivindiquen com a únics i genuïns representants de la Tercera Via. La resta del públic estava format per homes encorbatats (“Aquí, a fer pinya”, deia un), dones enjoiades i alguns joves d’aspecte yuppie amb ganes de muntar una Unió 2.0.

Duran i Lleida es va mostrar convençut que després de les pròximes eleccions (que tothom donava per fet perquè no veuen viable el referèndum), es podrà reprendre el diàleg entre els governs català i espanyol. Però va advertir que “quan s’obren tantes ferides, costa que cicatritzin”. Per això va acabar amb un estentori “Feu el favor de seure a parlar!”, com un pare que renya els seus fills entremaliats. A la sortida de l’acte un assistent comentava: “M’ha agradat molt. Directe, clar i convincent. I sobretot, sense preguntes”. En efecte, no hi va poder haver cap pregunta sobre els 22 milions i mig.