Josep López de Lerma: “Si no s’assoleix la independència, no hi haurà més camí que tornar al peix al cove”

BarcelonaJosep López de Lerma (Sant Feliu de Guíxols, 1950) és un home afable, eximi representant del que es diu la vella política i amb un arsenal d’anècdotes sobre la seva trajectòria com a diputat que explica a Cuando pintábamos algo en Madrid (EDLibros), en referència a l’època del peix al cove. En la conversa, però, admet que entén que aquell esquema polític hagi fet figa.

¿El seu llibre és una apologia del peix al cove?

No, però sí una reivindicació d’una determinada manera de fer política a Madrid, sobretot davant de l’oblit que s’ha produït respecte a aquella etapa, en la qual el catalanisme polític personificat en CiU va tenir un paper molt determinant.

Vostè critica que Jordi Pujol no volgués que hi hagués ministres de CiU. ¿Creu que les coses haurien anat diferent?

No ho sabrem mai. Però jo sempre ho vaig defensar perquè, com deia Trias Fargas, pensava que s’ha de ser allà on es decideixen les coses. Si no hi ets no hi ets comptat, que es diu en català. Però Pujol pensava que llavors no podríem mantenir les nostres reivindicacions.

¿Creu que l’oferta d’Aznar perquè CiU entrés al govern era sincera?

Crec que sí. Jo n’havia parlat amb Aznar, i vaig creure en la seva honestedat intel·lectual. Ell no ens demanava cap renúncia.

¿Hauria sigut compatible el peix al cove amb la participació directa en el govern de l’Estat?

El 80% de les iniciatives parlamentàries tenien el nostre segell. I el que tenim ara, amb alguns afegits del tripartit com el finançament, és producte del peix al cove. Jo no en renego. És més: si no s’assoleix la independència, no hi haurà més camí que tornar al peix al cove.

Si era tan bo per què es va acabar?

El problema és que a l’Estatut de Sau el finançament no estava resolt. Llavors, quan el vent ens anava a favor, negociàvem el traspàs de les competències, i al costat es feia una valoració econòmica. Nosaltres jugàvem en camp contrari, no teníem experiència de govern. I l’exèrcit de buròcrates de l’Estat ens passava per sobre. Continuo pensant que si comparem un advocat de l’Estat amb un advocat de la Generalitat avui encara guanya el primer. Ens transferien competències amb dèficit econòmic. Per això la Generalitat comença a endeutar-se.

Per tant, el peix al cove no era una partida d’igual a igual. N’hi havia uns que jugaven amb avantatge.

Sí. I al final te n’adones. Pujol el primer. Però la política era: tinguem primer la competència i després això ja ho arreglarem. I això, el finançament, al final no es va arreglar.

Tot i així, vostès eren objecte constant de crítiques: “fenicis”, “mercaders”, “xantatgistes”, etc.

És així. Quan pactàvem amb el PSOE, la dreta ens atacava. I quan ho fèiem amb el PP, els atacs venien del PSOE. Malgrat tot el que vam fer per la governabilitat...

Per això el seu llibre ajuda a entendre la situació actual. Al final els catalans es cansen de ser l’ase dels cops i d’estar sempre demanant...

Sí, hi ha un cansament. Ens deien “pedigüeños ”. Montoro em deia: “ Nunca tenéis suficiente ”. I al final són matemàtiques: com que el catalanisme mai serà majoria a Madrid, acaba tenint un paper subaltern.

Vostè fa un relat molt cru del sistema polític de la Transició. No hi ha separació de poders, hi ha espionatge policial, corrupció... ¿Entén que aquest sistema s’hagi ensorrat?

Sí, ho entenc perfectament.

Vostè pronuncia una frase inquietant sobre el finançament de CiU: “No sé d’on traiem els calés ni m’interessa saber-ho”.

Sí, això és una conversa amb Álvaro Lapuerta [encausat pel finançament il·legal del PP] per intentar reformar el finançament dels partits. Jo li dic: “Em diuen que la nostra campanya ha costat això. Per quant ho multipliquem? Perquè a mi no em quadren els números...” Aquella comissió va quedar en via morta.

Al seu llibre queda clar que tothom es finançava de manera il·legal...

Jo faria distincions. El diner negre al partit és per la causa. Però aprofitar-se individualment d’aquests diners, això sí que és, parlant en termes catòlics, un pecat. Que els partits es van finançar de manera no adequada ho té dit i redit el Tribunal de Comptes. El que no entenc és per què el seu fiscal no ha actuat mai.

En aquella època el PP ja tenia un dossier Pujol, no?

Sí. Pere Esteve me’n va parlar i jo vaig quedar garratibat. Em va demanar que li digués a Javier Arenas que no sortís en campanya. I Arenas no va ni dissimular. Em va dir: “Tranquil, per descomptat que no”.

A què es referia aquell dossier?

Ho desconec encara avui. I la meva hipòtesi és que allò no era el que hem conegut després.

Com li va afectar la confessió?

A hores d’ara encara no l’entenc perquè en teoria els diners de la deixa no eren seus. I el Pujol que jo he conegut tenia zero interès pels diners, però de la seva família no diria el mateix.

Entenc que vostè, com a nacionalista català, no està per principis en contra de la independència però considera que és inviable. És això?

Sí. Jo no crec en la necessitat peremptòria d’assolir la categoria d’estat, possiblement perquè sóc massa racionalista i estic condicionat per la meva condició de jurista. El meu pragmatisme em fa dir: si hem de pujar al vaixell fem-ho amb plena seguretat perquè la travessia no serà fàcil. I, posats a pujar-hi, això o es pacta amb l’estat o no té recorregut.