30/10/2016

Les tres dimensions de la partida catalana

3 min
La fidelitat de Miquel Iceta a Pedro Sánchez ha allunyat el PSC del PSOE.

SubdirectorDes del punt de vista espanyol la partida catalana es jugarà en aquesta legislatura en tres dimensions diferents: la judicial, en què el PP, Ciutadans i el PSOE aniran de bracet; l’econòmica, amb un incipient procés de renegociació del finançament autonòmic que serà multilateral (amb participació de les comunitats autònomes) i multipartidista, i finalment la política, que es jugarà bàsicament dins de les forces d’esquerra perquè el PP no està disposat a moure’s ni un mil·límetre i a més està sota la vigilància estricta de Ciutadans. Pensar que és possible una reforma de la Constitució amb sensibilitat territorial o qualsevol altra iniciativa de gran abast amb l’actual correlació de forces al Congrés resulta una quimera.

Així, en absència de negociació real amb Catalunya, prendrà un relleu especial la resolució del conflicte entre el PSC i el PSOE, perquè servirà per calibrar el grau de salut del projecte federal espanyol. Si la gestora que presideix Javier Fernández compleix l’amenaça i expulsa els socialistes catalans dels seus òrgans de govern, el PSOE s’haurà descatalanitzat (¿és imaginable un comitè federal en què s’abordi la qüestió catalana sense que hi hagi catalans?), i el PSC haurà perdut un dels seus principals arguments electorals: la capacitat d’influència en les decisions de Ferraz. Però encara resulta més interessant que, des d’un punt de vista de teoria política, s’haurà enterrat el federalisme col·laboratiu per passar a una mena de confederalisme forçat en què l’amenaça de ressuscitar la federació catalana del PSOE estarà present tothora.

Mal negoci per al PSC

El PSC haurà guanyat sobirania i visibilitat, però s’haurà quedat orfe de projecte polític, un mal negoci que de ben segur acabarà beneficiant els que són confederalistes convençuts, els comuns. També resultarà interessant comprovar fins a quin punt Pablo Iglesias i els seus mantenen el compromís amb el referèndum i fan pinya amb els sobiranistes contra l’ofensiva judicial. I en un altre àmbit caldrà veure si Podem accepta convertir-se en una opció subalterna a Catalunya per posar-se a les ordres de Colau, tal com defensa Errejón i no vol Albano Dante Fachin. Aquesta decisió seria la traducció pràctica del respecte a la idiosincràsia catalana.

L’altra batalla intrapartidista cabdal es produirà a dins de C’s, que bascula entre mantenir el seu espanyolisme originari o convertir-se en els hereus del peix al cove, que és el somni d’Inés Arrimadas i de la nova plataforma Lliures que encapçala l’exconvergent Antoni Fernàndez Teixidó. Episodis com la dimissió de l’eurodiputada Carolina Punset demostren que l’adaptació de C’s al format autonòmic no està exempta de tensions, ja que les institucions pròpies també generen noves lleialtats i interessos contraposats.

En aquest sentit, la reforma del sistema de finançament autonòmic serà la prova de foc per a partits com el de Rivera, que s’hauran de mullar sobre el repartiment dels recursos de l’Estat entre els diferents territoris. Cal tenir en compte que fins ara totes les revisions del sistema s’han fet a través d’una negociació bilateral amb Catalunya (sota la vigilància atenta d’Andalusia), que després es feia extensible a la resta de comunitats autònomes. Com s’ho faran ara? Aquesta és una de les principals incògnites de la legislatura.

Un ull posat a Catalunya

En tot cas, la reforma s’abordarà amb un ull posat a Catalunya, que aquesta vegada gaudirà d’una situació privilegiada: la d’espectador que renuncia a participar en la batalla campal del repartiment dels diners escarmentada pels precedents (“Catalunya ens roba!”) i amb la tranquil·litat de saber que s’ha de limitar a esperar una oferta. És a dir, són ells els que s’han de retratar i posar en negre sobre blanc una xifra.

Si la negociació deriva en un cafarnaüm, el PSOE trenca amb el PSC i Rajoy insisteix en la via judicial, el procés sobiranista pot agafar velocitat de creuer en el seu tram final. Puigdemont i Junqueras només han de practicar el molt rajoyista wait and see.

stats