Comuneta, lleva’t de matí

Avui, veient la postura dels comuns respecte al referèndum, he pensat en la cançó Margarideta, lleva’t de matí, que no us puc aconsellar perquè al final de la cançó en Pere -que no se sap ben bé quina relació té amb ella- la deixa per inútil. A la primera estrofa, ja ho veieu, en Pere la insta a llevar-se ben d’hora, ben d’hora. Ella tira d’excusa. “Prou em llevaria jo, si mitgetes en tinguera, prou em llevaria jo, però mitgetes no en tinc no”. S’entén, ja des del principi, que la Margarideta hi està molt bé, al llit de l’ambigüitat, on no es perd cap vot. I vet aquí que en Pere, primer, mossega l’ham. “Pere va a la plaça, Pere ja n’hi compra, Pere ja se’n torna, Pere ja és aquí. Margarideta, lleva’t de matí”. Però la Margarideta, llavors, davant de la celeritat del company, li diu que les mitges no són l’únic problema a l’hora de vestir-se. A part de data i pregunta, vol també que la Comissió de Venècia es pronunciï sobre el vestuari que s’haurà de posar. I en Pere corre cap a la Comissió de Venècia, demana el pronunciament i, un cop fet, torna a demanar-li a la Margarideta que es llevi. Però llavors la Margarideta demana garanties. I quan en Pere corre a buscar garanties sota una pedra (on només hi ha una sargantana), la Margarideta diu que en Pere va massa de pressa i que la pressa no és bona. Total que, al final, quan en Pere li ha portat tot el que ha trobat a la plaça, la Margarideta li dona l’argument definitiu, el que no havia donat abans. “Prou me llevaria jo si soneta no en tinguera”. Les arracades, la pinta, les mitges, la Comissió de Venècia, la mare que va parir la Comissió de Venècia i el casquet volador d’en Doraemon que ella demanava eren, bàsicament, per marejar l’ocell de l’ordre dels fasianiformes anomenat perdiu.