Homenatge a Folch i Torres (espòiler nadalenc)
“Una pregunta, mama”, fa la nena. I la mare se la mira, perquè s’està mossegant les ungles, i quan es mossega les ungles és que n’hi passa alguna. “Digues”. Però la nena romanceja. No s’acaba de decidir. “Digues...”, l’esperona la mare. I llavors sí, llavors ho deixa anar. “Diu el Jan Cutrina que el tió sou vosaltres”.
La mare deixa el llibre. S’imaginava que aquesta pregunta no trigaria, però no s’imaginava que arribaria el mateix dia 24 de desembre. Jan Cutrina. Sempre hi ha un Jan Cutrina que diu aquestes coses. La resposta ja fa temps que la té preparada. És la que li van donar a ella de petita. “Tu què creus?” La criatura abaixa l’esguard i fa que sí amb el cap. “Que sí”. I la mare també es mossega les ungles i li diu: “Doncs sí”.
Llavors la nena se la mira i té els ulls una mica brillants, perquè li sap greu que aquell tronc tan simpàtic que ha menjat mandarines i ha pres colacao i que cada matí s’han trobat en algun lloc diferent de la casa (ara al damunt de la taula, ara inspeccionant el rebost, ara llegint els informes de l’escola amb unes ulleres...) no estigui viu. “I les mandarines... No se les menjava, doncs?” La mare mou el cap tot somrient. “No, les amagàvem nosaltres”. La nena s’encongeix d’espatlles. “A mi ja m’ho semblava una mica...”, sospira. I afegeix: “¿I el ratolí de les dents tampoc existeix?” La mare també sospira. “Tampoc”. I espera l’altra pregunta. “¿I els Reis tampoc?” I totes dues s’abracen.
“I avui què farem? ¿El farem cagar?”, demana la nena de cop. “Esclar que sí, si tu ho vols”, respon la mare. I la nena, seriosa, fa que sí amb el cap. “Sí, mama. L’hem de fer cagar i hem de fer veure que no en sé res. Hem de dissimular, mama. Perquè imagina’t quin disgust tindrien el papa i la iaia i els tiets si sabessin que ja ho sé...”
