Els nens, quiets

Recorda un moment quan eres nen: jugaves amb la bicicleta i t’atrevies a saltar un marge, perquè sí, perquè els nens han de provar de saltar marges. I vet aquí que els grans t’advertien: “Cauràs!” I aquest “Cauràs” era en el fons un mig desig. Ells, en secret, volien que caiguessis, perquè “així n’aprendries”. El to dels grans era de reny abans d’hora. Era el to que et feia anticipar que, si queies, dirien: “T’ho hem dit!” I després: “Oi que t’ho hem dit?” I encara: “Ja t’està bé”. Els grans volien els nens quiets.

I et vas convertir tu en un gran. I de gran, un dia, per la crisi dels quaranta o dels cinquanta, o per res en concret, vas decidir que faries esport. I ara vas en bici i corres o puges muntanyes o nedes o fas qualsevol esport que et fa feliç, que et fa estar alegre i content. I vet aquí que ja no hi ha els grans per renyar-te, però hi ha aquell amic benintencionat i sedentari que et diu: “T’estàs passant, vols anar massa de pressa i no és bo, t’estàs obsessionant i a la teva edat t’hi pots quedar”. I el to és el mateix. El to de qui té una mica de ganes que passi. Que et lesionis, que prenguis mal i tornis a seure al seu costat davant de la tele, perquè ell no en té, de ganes de fer el que tu fas. Fa cara d’amoïnat, perquè sí, perquè t’estima, i vol que estiguis bé però “així no”. El teu amic, com els grans, et vol quiet.

I ara mira’t a tu mateix. Et dediques a la política. I ets tu qui adverteixes els altres que cauran amb ganes que caiguin, per poder exclamar: “Jo ja ho deia”. Ets tu qui dius que les coses no són així i que els altres prendran mal. Et miro als ulls, llegeixo els teus tuits, tan assenyats i rabiüts, et veig al Parlament. T’encantaria que els altres prenguessin mal. Perquè els vols quiets. I és només per la teva falta d’energia.