Què pot fallar?
La ministra Dolors Montserrat ha fet saber que el Regne comptarà amb un nou pla d’intercanvi d’estudiants d’entre 14 i 18 anys que es dirà Cervantes (tot i que no hauria estat malament que es digués Rosalía de Castro). Els alumnes passaran tot un any escolaritzats en una altra comunitat autònoma vivint amb una família d’acollida. Pretén fomentar “la cohesió territorial”, diuen.
Algú que fos malpensat podria imaginar-se que la idea està especialment dissenyada per diluir la llengua pròpia dels territoris insurrectes d’Espanya. Que el fet que un jove d’Extremadura vagi a una escola de Catalunya podria aconseguir -finalment- que els mestres canviessin d’idioma perquè aquell xicot els entengués. Si no ho fessin hi podria haver articles als diaris habituals explicant-ne el calvari. “Una noia de 14 anys suspèn les matemàtiques per culpa de la immersió lingüística. Ja està en mans de psicòlegs”. El malpensat podria imaginar que és un pla perfecte.
Però jo ho veig just al revés, perquè visc a Catalunya. Pot passar que un noi de Càceres vingui a casa meva d’intercanvi (l’acolliria encantada). I pot passar que el primer dia d’escola s’emprenyi perquè no entén el català (sobretot si li han dit que els catalans només parlem català per fotre els espanyols). Però vet aquí que pot passar també que vegi que els nens i els mestres catalans, així com les famílies d’acollida, són molt simpàtics. Juguen a futbol, mengen pipes a les placetes i es fan selfies. L’adolescència és l’època de l’amistat i l’amor. Podria fer amics i enamorar-se. I com que tots sabem que la capacitat dels cervells joves per a les llengües és molt alta (deveu haver vist els nens del Sàhara, que ràpid que n’aprenen), aviat entendria el català. I veuria que tot el que diuen alguns diaris (“Es que vas a un bar y si no hablas catalán no te atienden”) és mentida. I llavors tornaria a casa dient que els catalans hem de poder votar. I tots els compatriotes l’anomenarien “independentista”.
