Una sandvitxera i un joc de la Play
Me’ls trobo asseguts al bell mig d’un corriol enmig del bosc, però molt abans de veure’ls ja els he sentit, perquè parlen a crits i deixen anar riallades estranyament afòniques. Són tres parelles heterosexuals que no deuen passar dels 35 anys, que entre totes acumulen cinc fills, una ràdio, quatre tàpers, dues xibeques, una llimonada de dos litres i sis xandalls. Endevino que a elles els Reis els portaran una sandvitxera i a ells un joc de la Play. Deu fer mesos que no trepitgen herba i és evident que avui veuran per primer cop a la vida un senglar en format cru. És festa i han decidit anar a dinar enmig de la natura. I han buscat amb el GPS la clapa de natura més propera a un aparcament. Ja treuen els ous farcits, la pizza freda i la carn arrebossada, mentre el locutor de la ràdio anuncia, també a crits, que sentirem Last Christmas en homenatge a George Michael, que va morir. “Pobre...”, crida una de les dones.
Per continuar corrent pel corriol els hauria de saltar o començar a tallar les bardisses del voltant. Però intento la via diplomàtica i els pregunto si em deixarien passar. Dos d’ells fumen xocolata i si m’espero gaire donaré positiu, com els cinc nens. S’aparten i em deixen passar. I quan els dono les gràcies emeten un gruny gutural (que atraurà els senglars mascle d’aquí no res). Al cap d’una hora, quan ja desfaig el camí, me’ls trobo allà mateix. Dos dels homes i una de les dones dormen. La ràdio continua a tot drap.
Sóc partidària de legalitzar les drogues que encara no són legals, però si fumar cigarretes al bosc és perillós, fumar-hi porros és letal. Hi haurà el mateix risc d’incendi, però els fumadors, en canvi, curulls de pau i amor, no tindran cap pressa per demanar auxili. I si, al final, quan les alzines del voltant i els cinc nens ja cremin, decideixen que sí, que estaria bé cridar, la ràdio impedirà que se’ls senti. Demà sortiran a les notícies.
