Cristina

Ens coneixem, firmant, en una paradeta de Sant Jordi. I com que és il·lustradora, li explico que a la meva filla li agrada molt dibuixar i li demano que me li dediqui un dels seus llibres. Ens donem els telèfons i ens prometem una copa futura, allò que es fa, i adeu. Però per Cap d’Any rebo un whatsapp amb un dibuix molt bonic. Remitent: Cristina Losantos. Ah, sí, la il·lustradora...! I li torno la felicitació i li dic que justament la meva nena demana als Reis estris per dibuixar i que necessito consell. “Porta-la al meu estudi i l’hi ensenyo tot”, fa.

I agafem el tren i hi anem. I no cal dir que la nena, en veure aquells pots de mongetes plens de pinzells, la tinta xinesa, la capsa de llum i les aquarel·les, es queda en estat de xoc. Li deixa fer servir la ploma, li ensenya a fer ombres, li explica algun truc. “Saps què? A la meva filla, que ja té disset anys, quan era petita com tu els Reis també n’hi van portar una, de capsa amb estris de dibuix, i encara la té”, li explica.

L’endemà m’acompanya a una botiga de belles arts (Can Piera) perquè jo pugui apuntar les coses de la carta. “Hola, Cristina!”, la saluden les dependentes. Enraonen de gomes, de llapis aquarel·lables i de marques d’anilines. “Aquest blau t’agrada? I no t’agrada més aquest?” Com sempre m’ha passat, quan veig que algú hi entén de la feina que fa, o que embolica amb aquella traça i amb aquella polidesa, se’m posa la pell de gallina.

Sortim molt alegres. No ens coneixíem, però ara, després d’això, és com si un corrent de simpatia ens hagués unit, i ja la convido a fer un beure a la bodega Bonavista. Ens hem fet amigues amb la facilitat de les criatures. El vi ens fa parlar. Jo ja veig que ella veu en la nena que ha de rebre la capsa de pintures la nena que un dia va ser ella. Sap que aquesta capsa de pintures és un salconduit. Sap, i jo també, que quan tens una vocació com la seva, com la meva, la que sigui, mai no estaràs sola.