26/01/2017

El ‘segway’ (segona part)

2 min

En un principi, el segway era una raresa. Servia per als vigilants de seguretat de les grans empreses -així viatjaven de pressa d’un magatzem a l’altre- i per omplir alguna secció dels programes matinals. Després, els guiris van apropiar-se’n. Els ramats de guiris en segway seguien el pastor guia, també en segway, que els passejava per la Barcelona literària o, si més no, monumental. Ara encara hi són, els guiris. Roden pels passeigs marítims de les ciutats guiriesques, amb les petites motxilles carregades amb grans ampolles d’aigua, balancejant-se i dient “Oh” desganats. Ens imaginàvem que el zenit d’aquesta plaga era això: aquest ordenat ramat que desafiava el protector solar i es mirava amb displicència les cartes dels restaurants. Però sempre hi ha un pitjor. Quan ens pensàvem que el mosquit tigre era la màxima tortura, va arribar la vespa asiàtica. Després de Reis vam veure com els petits exbípedes exhibien el nou regal amb rodes. Ens pensàvem que aquests nens eren el pitjor. Però no.

Avui he vist un senyor en segway. Un segway d’aquests que no tenen res per agafar-s’hi. El senyor, que devia anar al gimnàs, ves a saber, com que tenia les mans lliures, es mirava el mòbil mentre circulava. Quin goig que feia, tan capficat. Segur que no es capfica tant en les arts amatòries. Potser a hores d’ara el senyor ja és sota un cotxe. Potser sota un altre segway. Potser sota un ramat de segways primigenis (els dels guiris, que encara tenen nansa). Però potser no. Potser ja ha arribat a casa i descansa. Si caminar mirant el mòbil sembla perillós, rodar amb segway mentre mires el mòbil sembla letal. Letal per als altres, vull dir. Oh, beneïdes bicicletes que vaig criticar perquè anaven per la vorera i ens feien la clenxa. On sou? Torneu, sisplau! No te’n vagis, mosquit tigre!

stats