06/10/2016

Transitar per camins pacífics

3 min

Aquests últims dies els temes de justícia restaurativa han estat presents en tots els conflictes, sens dubte d’una manera especialment significativa a Colòmbia. El no del referèndum sobre l’acord entre el govern i el grup armat de les FARC ha posat un cop més el dit a la nafra a la pregunta clau en tot procés de reconciliació, i especialment en un conflicte que ha estat tan llarg (52 anys) i tan greu (amb més de 220.000 víctimes mortals). ¿Es pot perdonar o oblidar un període tan dur sense que es faci prèviament un procés de reparació? ¿La justícia pot romandre cega davant del dolor acumulat de les víctimes? ¿Es pot girar full sense uns judicis justos i ètics de restauració i reparació?

Sóc conscient que aquest és un cas extrem per la gravetat del conflicte i que les respostes són llargues i complicades, però, potser pel seu profund impacte, a mi m’ha permès entrar a analitzar amb una altra visió els esdeveniments viscuts aquests dies en el nostre entorn immediat i que tenen un denominador comú: l’enfrontament, la incapacitat de diàleg, la desconfiança i la crispació. Encara que, afortunadament, sense que la violència hi estigui implicada, esclar. Són diversos -excessius- els exemples de processos mal tancats, però em referiré a dos: la crisi del PSOE i la utilització de la justícia en el procés català.

En la vida quotidiana ens passa que quan les coses van bé tot apunta a la normalitat, mentre que quan van mal dades sempre es tendeix a buscar culpables. Encara que a molts els costi d’acceptar, no només el bipartidisme fa temps que ha entrat en crisi, sinó també un estil de govern basat en l’autoritarisme i les majories absolutes. Una societat com la nostra demana governs més plurals, més conciliadors, més representatius. Així ens ho demostren les urnes, encara que els partits sembla que no se’n vulguin adonar. Si finalment anéssim a unes terceres eleccions generals –malgrat les declaracions d’ahir de Rajoy, les condicions d’“abstenció tècnica” que ara pot demanar el PP serien molt difícils d’assumir–, el PSOE ja no tindria temps per tancar en fals una crisi. I el cert és que no hi ha varetes màgiques, però sí persones diferents, i el nom d’Ángel Gabilondo ha estat providencial, ja que “qui té art, va a qualsevol part”.

Ángel Gabilondo és en primer lloc un professor amb un perfil i un full de ruta que s’escapa dels polítics actuals. La seva primera destinació política va ser com a ministre d’Educació (2009), però aleshores ja ho tenia gairebé tot fet: era catedràtic de metafísica i havia estat rector de la Universidad Autónoma de Madrid. Gabilondo, fins i tot sense proposar-s’ho, inspira respecte i allà on va demostra el seu caràcter negociador i pacificador, sempre passat pel tamís d’un fi sentit de l’humor. Potser “reparar”, en aquest cas, també significa triar persones capaces de dialogar i corregir el rumb.

La setmana també va començar malament amb l’anunci que en el judici per la participació en la consulta del 9-N, la Fiscalia demanava deu anys d’inhabilitació per a l’expresident de la Generalitat Artur Mas i nou per a les exconselleres Irene Rigau i Joana Ortega, pels delictes de prevaricació i desobediència al Tribunal Constitucional durant la consulta sobiranista. Se’ls acusa d’haver seguit una estratègia de desafiament complet i efectiu, i s’al·lega que els acusats eren plenament conscients que amb els seus actes infringien l’obligat acatament de les ordres del Tribunal Constitucional. I ahir mateix, el TC va demanar a la Fiscalia que actuï penalment contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i el Suprem va demanar permís al Congrés per jutjar Francesc Homs pel 9-N.

Puc entendre perfectament que al govern de Mariano Rajoy no li agradés gens ni mica la celebració de la consulta, però d’aquí a la utilització de la via penal hi ha un salt qualitatiu tan gran que no m’hi puc mostrar més en desacord. Encara que en dret tot és discutible, cal respectar la concepció del dret penal com a últim recurs, i la seva intervenció només s’ha de donar per protegir béns jurídics fonamentals. La consulta alternativa que es va fer era, en primer lloc, alternativa i, principalment, fruit del desig dels ciutadans de votar. Ni més ni menys que 2,3 milions de vots.

I així, encara que en general creiem que la justícia és justa quan ens dóna la raó i deixem de creure-hi quan ens la nega, hi ha temes que mai no haurien d’arribar als tribunals, i aquest n’és un. Ens trobem davant d’un problema polític greu i de gran abast, en què només el pacte, el diàleg i la negociació política permetran transitar per un camí pacífic. També aquí se’ns fa imprescindible trobar espais per a una acció conciliadora.

stats