Decàleg de final de partida
El temporitzador s’ha posat en marxa i el detonador marca dos mesos. Viurem dies de tensió política, desconfiances, males arts i suspicàcies. Les dificultats de la celebració del referèndum sense que sigui una reedició del 9-N estan cada dia més clares i sembla difícil dibuixar i explorar la dificultat dels escenaris sense que una legió de soldats posi en dubte la voluntat i la determinació dels protagonistes. Una legió que exigeix còmodament la immolació dels altres. Ningú no vol ser assenyalat com un traïdor, i la necessitat, més que mai, d’una estratègia majoritària naufraga algunes tardes amb la pressió de quatre piulades que banalitzen i simplifiquen la gravetat i les conseqüències de les decisions. Deia Oscar Wilde que el fet de ser paranoic no significava que no el perseguissin, i alguna cosa semblant està passant a Catalunya. La por a parlar obertament de les dificultats del repte col·lectiu sense que hi hagi un cor grec que canti la fi del món provoca alguns moments de ficció política.
1. Catalunya viu un procés sòlid. El procés s’inicia amb la mort de l’esperit constitucional que podria haver portat a una Espanya federal, però que desapareix amb el PP, la sentència que violenta la decisió popular que es va prendre a Catalunya i un PSOE unitarista dominat per l’aparell andalús. El mateix baró que deia fa uns mesos en privat que Susana Díaz no podria ser mai candidata de “Despeñaperros para arriba ” apareix ara a la primera fila de suport a la candidata del felipisme i el guerrisme. La candidata de l’aparell del museu de cera. D’una banda, el federalisme espanyol no existeix, i de l’altra, la centralitat de l’opinió pública catalana s’ha mogut i les forces de la independència i de l’autonomisme tenen un pes similar. El repte dels independentistes és intern, i és intern dirigir-se als catalans que encara hagin d’experimentar la seva caiguda del cavall i permetin construir una majoria inqüestionable.
2. A Catalunya el sistema de partits està en recomposició. Tots els lideratges estan a prova. Diuen que els moments durs fan persones fortes, i en els propers mesos sabrem la qualitat dels nostres líders i la capacitat de mobilització social. ERC està disciplinada i desplega el seu ideari, almenys públicament. Les dificultats travessen durament el PDECat pel cas Pujol i el finançament irregular, però també per la gestió dels anys de la crisi de l’euro. El pacte dels moderats amb l’extrema esquerra els ha deixat a la recerca de brúixola ideològica, amb un líder consolidant-se al Palau de la Generalitat però que plega i amb una direcció a l’espera. Aquest panorama canviarà els propers dos mesos, en funció del final d’aquest capítol, i els riscos són alts per als uns i per als altres. El futur dependrà del setembre, com admeten els dos partits.
3. Referèndum o referèndum. Comencem el compte enrere per a la segona modalitat. El referèndum pactat no té perspectives d’arribar, amb unes forces espanyoles que reaccionen amb hidalguía i tribunals i que consideren la negociació una derrota. La consulta del 9-N ja es va fer i va donar com a resultat una votació de 2,3 milions de persones. Les eleccions plebiscitàries també es van fer, el 27-S, i el resultat també el coneixem. Una majoria difícil de sostenir en el temps per la seva heterogeneïtat i un suport popular a favor de la independència del 48%. La lectura del 27-S no va saber posar en valor com de lluny s’ha arribat i que ha sigut en molt poc temps. ¿S’han fet passos sense haver consolidat el que s’ha guanyat? Les opcions ara són o el referèndum transgredint el marc jurídic espanyol, amb l’amenaça de presó per a desenes de persones i tensió interna en l’administració, o bé eleccions i alguna fórmula de resistència passiva amb el convenciment -ben intencionat- que l’Estat s’assegui en una taula de negociació. Sigui quina sigui la fórmula adoptada, molts ciutadans es mantindran lleials a la Generalitat, que haurà de calibrar molt bé què els demana.
4. L’Estat no té cap intenció de negociar, però també a Espanya molts comencen a ser conscients que el temps s’acaba. Que els que han alimentat el menyspreu a Catalunya, a les seves institucions, a la seva cultura i a les seves aspiracions també seran responsables d’una crisi que en aquest moment té unes conseqüències imprevisibles.
5. Ni la Catalunya ni l’Espanya del 2017 són les del 1936. La política del cautivo y desarmado no és una opció a l’Europa actual, on les diferències es dirimeixen en una taula de negociació. Caldrà avaluar també, abans d’instar qualsevol mobilització, quin és el múscul de la societat en un moment de cansament tot i que no de desistiment, i amb una economia que creix al 3,5% i que ha sortit de la crisi impulsada per unes empreses exportadores i competitives.
6. El discurs polític és un de sol en l’era de la informació. La política necessita espais d’ombra per a la negociació, però els missatges han de ser clars, i la desconfiança creix entre els socis, que veuen JxSí com un artefacte cada cop més difícil de mantenir viu. Les males arts i la desconfiança poden portar el procés al ridícul.
7. Paisatge després de la batalla. En cap cas ni Catalunya s’esfumarà ni deixarem de votar. L’arma més efectiva per convèncer la comunitat internacional serà una votació inqüestionable i reiterada a favor de la independència.
8. Civisme i realisme. A més dels vots, el prestigi del procés l’engrandeix el civisme de les actuacions populars i polítiques. També amb l’equació de valentia i realisme amb què la classe política sigui capaç d’actuar i convoqui els ciutadans.
9. Qualsevol actuació que redueixi la majoria del Pacte Nacional pel Referèndum i pretengui mobilitzar la societat haurà de tenir una estratègia i un full de ruta indiscutiblement cívics, clars, transparents, realistes i guanyadors.
10. Tot menys el ridícul.
