04/02/2017

Som culpables

3 min
Som culpables

Som culpables, ens autoinculpem. Vam votar en el procés participatiu del 9-N. Sabíem que no era un referèndum i que no seria vinculant, però 2,3 milions de ciutadans vam fer cua des de primera hora del matí als col·legis electorals oberts per milers de voluntaris. Avis i joves, famílies, van participar ordenadament en una jornada cívica completament tranquil·la, malgrat que tenia una alta càrrega emocional. Per als avis que recordaven les llibertats perdudes i no recuperades en plenitud i per als joves que volen triar, també pel que fa al seu país, com volen viure el futur.

Som culpables de creure que cal pactar un referèndum i que la millor eina de la política és el diàleg. Ho crèiem el 9-N del 2014 i ho creiem avui, el dia abans que el president de la Generalitat quan es va convocar la consulta, Artur Mas; la vicepresidenta, Joana Ortega, i la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, s’hagin d’asseure davant del jutge al TSJC en un cas imposat per un fiscal de l’Estat a qui el poder polític li va torçar el braç sense cap respecte mostrant-li el camí de la dimissió.

El 9-N va ser una bufetada per al govern del PP. Incrèdul, pensava que els convergents, a qui consideraven en el fons gent d’ordre que sempre havia tingut un preu a l’hora de pactar i a qui sempre havia pesat la responsabilitat de govern, flaquejarien.

El govern Mas va experimentar aviat quines eren les dificultats de convocar un referèndum en contra de l’opinió del govern espanyol. La inseguretat jurídica dels funcionaris es va fer evident i les desercions en la firma de la documentació es van fer habituals. Però el govern va transformar el referèndum en un procés participatiu ancorat en la llei de consultes, incert i amb urnes de cartró, però que els ciutadans es van encarregar de convertir en un desafiament polític a l’Estat de primera magnitud. Per a l’orgull d’un govern imperial, les cues massives i ordenades i la roda de premsa del 9-N al vespre de Mas a Montjuïc davant de desenes de periodistes internacionals en quatre idiomes durant més d’una hora van ser intolerables.

En aquell moment Fernández Díaz, aleshores ministre de l’Interior i l’home que “afinava” complots amb la fiscalia, assegurava als seus interlocutors que se sentia enganyat i que mai més no es repetiria una burla similar.

Demà viurem una nova jornada èpica, una d’aquelles que la poca intel·ligència política del govern espanyol facilita al moviment independentista. De les que aconsegueixen reanimar els més escèptics i els més crítics amb la política interna. Més de 40.000 persones han anunciat que faran costat als polítics que se la van jugar i previsiblement seran inhabilitats i hauran de respondre a una eventual multa amb el seu patrimoni personal. Mereixen respecte i suport.

Mentrestant, s’haurà fet un pas més cap al xoc frontal. Sense fer política i tancant totes les portes al contrincant polític és impossible dialogar, i així anem superant etapes des de la sentència de l’Estatut.

Tribunals, guerra bruta i operacions de la fiscalia reverberades per l’aparell mediàtic sempre a disposició i en calendari oportú.

Separar procés i corrupció. M’acuso també de voler separar el procés de la lluita contra la corrupció. De defensar que hi ha servidors públics honestos que són els primers interessats a denunciar i desterrar qualsevol pràctica il·legal de la gestió dels diners públics. De felicitar jutges i fiscals quan actuen independentment contra la corrupció. De donar suport a aquells polítics que no volen pràctiques clientelars. De pensar que l’aparell de l’Estat fa operacions de distracció que esquitxen innocents, però que els jutges amenacen també alguns presumptes culpables.

I l’endemà? Quan tres persones, diguem que amb perfil sociològic d’ordre, s’asseuen davant del jutge per haver convocat una consulta popular, i milers estan disposats a fer-los costat al carrer un dilluns, és que estem esgotant la via d’entesa i que començaran a premiar-se les posicions més radicals, que potser no seran les més intel·ligents si l’objectiu final és guanyar la majoria social imprescindible per convertir Catalunya en un país independent.

Que els déus et protegeixin de temps interessants, diu un proverbi xinès que a Catalunya desafiem cada dia des de fa alguns anys.

Aquesta setmana creixerà la tensió política i emocional. Molts tindran una raó més per prémer l’accelerador. Altres veuran que cada cop hi ha menys espai per al diàleg. No podem descartar la suspensió de l’autonomia si es convoca el referèndum pel que fa al control d’Interior, Mossos, i d’Ensenyament. La suspensió en termes econòmics i financers ja fa temps que es practica. Serà moment de mantenir el cap fred. L’objectiu en temps democràtics és guanyar majories que s’expressin a les urnes, i aquest hauria de ser l’objectiu principal de tota acció política a Catalunya en aquest moment. Una hora o altra, es votarà.

stats